diumenge, 14 d’agost del 2011

ON/OFF

En Joan s’acabava d’aixecar del terra, feia uns breus moments que s’havia desmaiat enmig del restaurant i no recordava perquè. La noia, que havia conegut feia unes setmanes, estava perplexa i astorada al davant. Cal dir que aquesta noia tampoc duraria gaire i després de la segona desmaiada el deixaria dient-li: amb tu no es pot discutir de cap de les maneres.

Però per en Joan el pitjor era les moltes feines que l’havien despatxat pel mateix, les desmaiades, i mira que n’hi havia que li agradaven! Però després de la segona, la tercera o la quarta, no havia conservat mai cap feina passada la cinquena desmaiada. Encara recorda la primera desmaiada mentre feia de guia turístic durant una visita en un bosc molt conegut de la contrada. Quan el grup més el necessitava per sortir ràpidament del maleït bosc degut a la tempesta, que feia poc que havia començat, en Joan es va desmaiar... part del grup es va quedar a reanimar-lo, la resta va córrer amb tanta mala pata que es van equivocar de direcció i quatre hores després els bombers encara buscaven turistes.

Aquestes desmaiades, molt freqüents, van començar quan en Joan tenia 16 anys, abans creu que no li havia passat mai. I eren degudes a una estranya malaltia que feia que en cas de tensió i molts nervis (vaja! en estat d’angoixa diríem) en Joan es desmaiés com a mecanisme de defensa. Ja havia decidit no dir res a ningú perquè en el fons li agradava veure les cares de la persona o les persones que l’envoltaven quan es despertava... sí! ho reconeixeria al psicoanalista anys més tard que s’havia tornar addicte a aquestes cares i si hagués pogut els hi hagués fet una fotografia. La gent que patia la primera desmaiada sempre eren cares de perplexitat i alhora espant, però al segon o tercer cop les cares es transformaven de perplexitat a enfadament... no entenien com enmig de la discussió podia desmaiar-se. Alguns li retreien que no es podia discutir res amb ell. A ell ja li anava bé, mai li havia agradat tenir que discutir per les coses.

El problema és quan va aconseguir ser bomber, tenia ganes de saber com serien les cares després de la primera desmaiada enmig d’un foc. Cada cop necessitava situacions més extremes per satisfer l’addicció. Com aquell dia que va provocar una discussió amb la seva novia, que després d’aquell fet ja no ho fou, tot conduint ell el cotxe. Encara recorda la cara d’espant de la noia enmig d’airbags, "gran imatge" va pensar. En Joan anava amb molta il•lusió a la caserna dels bombers a treballar tot pensant “avui serà el dia”. El gran moment finalment va arribar, fou durant un incendi en un bloc de pisos i va esdevenir quan el seu company l’escridassava que li dones aigua perquè estava en perill sense conèixer que a en Joan se li havia travat la clau d'obrir el pas de l’aigua. En Joan es va desmaiar entre flames i el seu company va morir entre flames. Quan es despertà a l'hospital les cares vora seu eren de molta de tristesa i no li van agradar gens ni mica. Va ser llavors que va decidir posar-se en mans d’un psicoanalista. La veritat és que encara no sap si li va bé o no perquè sempre s’ha desmaiat cinc minuts després de començar la visita i ja va per la sisena sessió...



diumenge, 26 de desembre del 2010

l'illa solitària

L’aigua en aquell rierol d’aquella illa llunyana està poc freda, segurament per algunes emanacions termals que hi ha més amunt. Estic cansat, m’he passat dos dies i una nit buscant-lo i no l’he trobat. He escalat el volcà, he entrat al bosc més espès i res. Com si un mal llamp l’hagués fos està ben desaparegut. Allà, estirat tot nu a l’aigua penso i em sento en part culpable d’aquesta desaparició, no puc deixar de pensar el cop que li vai donar després de mossegar-me la mà, un cop instintiu a causa del mal, però que el va fer marxar corrents i des de llavors que no l’he tornat a veure. Em sap greu tot plegat, de tal forma que l’endemà mateix vaig decidir sortir a buscar-lo però res, no hi ha manera de trobar-lo.

Encara recordo quan vam arribar a l’illa, fou després del desastre, érem uns cent i vam arribar per fundar una nova utopia. Però no fou possible i un a un marxaren fins a deixar-me sol.

Només em queda cercar per la part més escarpada de l’illa, allà on les colades de lava flueixen i descendeixen des del cràter del volcà. Fa dies que no hi ha cap erupció i això no és normal des de fa uns mesos. Encara recordo quan vam arribar que tot estava tranquil, fou després de les primeres discussions que les erupcions es repetiren i generaren preocupació i estrès en tot el grup.

El camí està tallat per una colada de lava plena de blocs, per sort està freda i em puc aventurar per allà, no sense problemes per lo irregular i de mal caminar que està el terreny. No puc utilitzar gaire les mans perquè hi ha el perill de que se’m tallin. Un cop al mig, o el que em sembla que és al mig de la colada, m’aturo per superar el vertigen que em dóna caminar per aquell terreny tant inestable i amb una forta pendent. Allà, quiet puc veure tota la vessant escarpada del volcà i com diferents colades de setmanes passades han fluït fins a l’oceà. Podia veure que a pocs centenars de metres i aïllat entre colades es conserva encara un tros de terra plana amb vegetació. Em ve l’esperança que allà el trobi. Em porta unes quantes hores encara arribar-hi, esgotat i veien que es fa de nit em refugio en una petita cova prou ample i plana per poder dormir-hi bé.

“No tot era possible en aquest indret” em diu una noia que s’ha atansat fins on estic despertant-me bruscament. És bonica penso jo. Tot plegat un somni no pas desagradable que un fort tro em desperta. No feia ni tres hores que dormia i el volcà entra en erupció. M’aixeco i corro fins el límit del bosc allà on començava la colada de lava i on puc veure perfectament el volcà. Una llum vermella està just al cim i unes línees vermelles baixen cap on sóc. Espantat només em queda córrer en direcció contrària d’on he vingut i intentar sortir per l’altra banda de l’illa. Una gran colada de lava d’una erupció més antiga m’atura el pas però tinc sort perquè en aquell indret no hi baixa cap colada de lava. Les presses i les ganes d’arribar l’altra banda em feren caure unes quantes vegades provocant uns quants talls a la roba, les mans, les cames i els braços. Una altra explosió, més forta que la d’abans il·lumina la nit, uns quants trossos de lava em cauen al voltant. És fosc i no puc córrer, només se m’acudeix saltar a l’aigua des de ben bé 10 metres d’alçada. Per sort està tranquil l’oceà i el salt ha estat fàcil, ara he de mirar de nedar fins arribar a la platja de les meduses, en dèiem així per la forta acumulació de meduses que hi havia en determinades èpoques. Em costa bastant d’esforç però finalment hi arribo, per sort no hi ha ni una medusa. Cansat, estripat tant de roba com de pell, m’estiro sota una palmera mentre sento les erupcions. On carai deu ser? I amb aquest pensament em quedo mirant el cel estrellat, quin cel! Mai deixarà de sorprendre’m.

Un primer raig de llum em desperta. A partir d’aquí sé un camí que em du fins el poble abandonat, camino unes tres hores i hi torno amb l’esperança de trobar-lo allà. Però és solitari, molt solitari i ui diria que fa uns anys hi vivíem contents i amb harmonia. M’assec, i guaito l’únic vaixell que queda a l’escullera. Sé que he de marxar però m’hagués agradat trobar-lo encara que fos per fer les paus i si hagués volgut venir amb mi no hi tindria cap problema encara que em mossegui de tant en tant. El vaixell ja està totalment preparat per fer-se a la mar, fa dies que el preparo però em feia nostàlgia tenir que abandonar aquesta illa, suposo que en part és assimilar que sóc l’únic humà que ja hi queda i quan marxi jo no quedarà res del record d’aquests feliços anys.

Em canvio de roba, em guareixo les ferides, tanco la porta, totes les portes de les cases, miro pel voltant amb la falsa esperança de trobar-lo. Amb calma em dirigeixo al moll, trec les amarres del vaixell i m’allunyo no sense tristesa però amb l’esperança d’arribar en un altre lloc.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Molt bones festes i que l'any 2011 sigui molt millor per tots plegats!!

... i com alegoria d'aquest any no veig cap millor felicitació que aquest video d'una peli que m'agrada especialment. I veiam si rieu tant com ho he fet jo... :-)))


dimecres, 8 de desembre del 2010

el semàfor simpàtic

Han passat més de quatre anys i encara algun cop li ve a la memòria aquell fet. Potser per altres persones va passar totalment desapercebut però per ell va ser molt significatiu. Massa! I de tant en tant pensa amb nostàlgia i, una mica, de mal de consciència que potser hi podria haver fet alguna cosa... però el consola pensar que no. Que no hi podia fer res.
Ho recorda clarament, el dia era molt ventós, a ell li agradava el vent però aquell venia de ponent i era càlid per ser un dia de desembre i això sí que no li agradava pas. De totes maneres el cel clar i alguns tímids núvols que es movien lentament damunt del seu cap l’animaven i aquell fet el va fer sortir a fer un vol fins el centre de la petita ciutat. Va ser en arribar al semàfor del carrer on havia sentit a dir hi havia més trànsit de la ciutat, el fet va passar allà tot esperant el semàfor... ningú sap perquè però aquell semàfor de vianants que hi havia allà es va tornar boig. Es va tornar verd en un moment que no circulava cap cotxe però que tenien verd... i això va provocar que un camió despistat que accelerava perquè no se li tornés el semàfor vermell quasi m’atropelli a mi, dos nens, la seva mare i una parella d’avis que dissimulaven molt bé que feia anys que no es suportaven. Llavors quan el semàfor dels cotxes era vermell, ell continuava vermell... i així va anar fent. Més tard quan volia creuar el pas una noia de força bon veure, es va tornar verd i vermell intermitentment arrancant-li un somriure, una àvia que li havia jugat una mala passada es va posar a picar-lo amb el bastó que l’ajudava a caminar encara que ell repetidament digui que no li cal... tot plegat un liu impressionant.
Pobre semàfor encara recordo que es va posar a fer intermitències compulsivament abans que la policia municipal i la brigada l’apagués definitivament per substituir-lo per un més modern de llums al•lògens.

la continuació es farà esperar

El dia que Norma Jeane es va aturar a comprar Ratafia a Olot

Aquesta història promet, estic ple d’idees (el significat dels ponts, les vidències d’en Joan,... ) i per tant he decidit escriure-la en calma, de moment per mi, sense precipitar-me en la immediatesa d’un bloc... on tot va molt ràpid i és molt més efímer.
Espero que algun dia us la pugui ensenyar sencera.

dissabte, 6 de novembre del 2010

El dia que Norma Jeane es va aturar a comprar Ratafia a Olot

CAPÍTOL 1 - EL PRIMER PONT

Allà, apunt de creuar el darrer pont de la ciutat, estava palplantada la Lorena, no atrevint-se a creuar-lo i dubtant seriosament si tindria l’esforç de fer-ho. El pont era i és el que es trobava més al sud, no era ni és el més bonic, ni el més vell, ni el més gran. Els altres ponts ja els havia creuat feia unes hores. Allà. Quieta. Mentre el dia començava a refredar i fosquejar, un lleuger vent càlid que l’havia acompanyat durant tot el dia havia deixat de bufar. Alguns conductors de vehicles que començaven a encendre els fars se la miraven un instant per després tornar a posar la vista a la carretera.

Ara a la memòria li venia com havia estat creuant la resta de ponts durant les darreres hores, en total sis. En aquella època el riu no baixava pas molt ple, encara que unes plujes abundants ocorregudes fa unes setmanes eren les causants que l’aigua es trobés acceptablament neta sota tots els ponts.
En el primer dels ponts que va creuar amb un esperit rebel i afrontant tota la por de cara, apenes se n’havia adonat (només de reüll) que una parella jove, asseguts en un banc desgastat passat el pont, parlaven o, més ben dit, només la noia parlava i ell amb el cap cot l’escoltava. Era una conversa transcendental, ella, li demanava explicacions d’un fet rellevant (per ella) que a ell se li havia oblidat explicar. La Lorena va creuar tot el pont i es va allunyar deixant en Ferran i la Maria discutint-se, aparentment, calmadament.

En Ferran, que havia tornat fa poc d’estudiar de la gran ciutat, amb no gaires bones notes, una llicenciatura que mai li havia agradat, va conèixer a la Maria en una festa nocturna que un seu amic havia organitzat en un pis a les afores d’Olot. En aquell moment no sabia pas que carai en faria de la seva vida, la veritat és que passats els anys tampoc ho sabria amb més claredat però, ja de gran, va arribar a la conclusió que potser tampoc calia saber-ho. Aquella època treballava del que podia, una feina per aquí, mitja feina per allà i li agradava molt i molt llegir. Afició que amb el pas del temps augmentava per comptes de disminuir. Sort en tenia d’un amic que, de tant en tant, el treia a passejar i el convidava a alguna festa. Perquè ell, amb les feinetes, els passejos i corregudes i la lectura podia anar tirant durant moltes setmanes. Físicament no era guapo, vaja, almenys ell no s’hi trobava pas, ni tampoc en tenia cap ganes. I amb les noies era bastant “sosu” al principi. I la veritat és que si era o no era “sosu” passat el principi de l’entrada en contacte amb les noies formava part d’un gran misteri perquè encara cap li havia donar l’oportunitat de passar d’aquest “principi”. Per tant ell, en aquella època, no sabia que un cop passats els nervis inicials i les primeres trobades podia ser un gran comunicador i fer riure a la noia que tenia al davant. Però va enganxar una època que les noies no tenien gaire paciència i en Ferran encara no ho havia pogut comprovar. El tema del sexe no el preocupava pas gaire en aquells anys, de fet ell tot sol i amb només la seva imaginació i sense necessitat de cap imatge gràfica se’n sortia prou bé. Encara que cal dir que era un tema que pel fet de ser un home no era normal que no el preocupés.
Era divendres i durant el dia havia decidit que sí que aniria a la festa del pis del seu amic....

(continuarà...)

dissabte, 23 d’octubre del 2010

No veure-ho, no sentir-ho, no llegir-ho i imaginar-ho. On cal firmar?

El relat curt no està en el que hem escrit, ni molt menys, sinó en el que hem pensat. Sol ser la síntesis d’un llibre exprimit en poques frases i en encara menys paràgrafs. Una gran història que deixa pels qui els hi agrada la imaginació lliurar-se en omplir ells mateixos la resta fins a esdevenir una autèntica novel•la. No és menys difícil escriure un relat curt que un gran llibre.... en imaginació. Perquè sempre d’un relat curt en pot sorgir una gran novel•la, només cal fer el gran esforç (aquí sí que cal ser constant i conscient de la dificultat que pot suposar) d’omplir-lo i anar afegint-hi ramals i més ramals de petites històries que desemboquen plàcida o violentament en el tronc principal.

I ser conscients que no tot està en el que veiem, sentim o escrivim.... el millor està en el que no veiem, no sentim o no escrivim però podem imaginar... i aquesta imaginació si que és nostre i depèn única i exclusivament de nosaltres, i permeteu-me dir-ho, que sinó ens agrada és que som uns masoquistes o uns fotuts tanoques!