Sense cap mena de dubte estava inquiet perquè no sabia ben bé que fer en aquella situació... estava allà palplantat mirant si calia esforçar-se per tal de començar a córrer darrera aquell general japonès de la segona guerra mundial... mira que n’és de baix però com corre el tiu. No acabava de saber que hi feia aquest general allà... mira que hi pensava... havia aparegut una hora abans de darrera unes bardisses mentre feia el seu passeig matinal un dimecres 11 d’agost del 2010. I la veritat és que de japonès només sabia: “sushi”, “tokio” i “gaudi”... per tant durant una hora no es van entendre de res fins que sense fer res el petit general es va arrencar a córrer sable en ma cridant banzai!!! “no serà una càmera oculta”... s’ho va treure del cap quan al cap d’una estona encara corria, el japonès, muntanya amunt. No crec que un actor fes durar tant la comèdia i, suposo, que algú ja s’hagués acostat. Quan el va perdre de vista, ben bé després de mitja hora, va decidir no seguir-lo més per mandra que no per curiositat. I seure allà per tal de refer-se de la situació, que no es pot dir que fos d’espant, rara en tot cas. Després d’uns minuts va decidir mirar rera les bardisses a veure si veia si veia alguna cosa. Unes passes i res, no hi havia res... en sortir de darrera les bardisses alguna cosa incomprensible li va passar... a l’altra banda hi havia el general japonès assegut i plorant. Allò el va entendrir i passant-li la mà per darrera el va consolar i va saber que allò li canviaria la vida per sempre per bé o malament... i va tenir una sensació agradable.
