L’aigua en aquell rierol d’aquella illa llunyana està poc freda, segurament per algunes emanacions termals que hi ha més amunt. Estic cansat, m’he passat dos dies i una nit buscant-lo i no l’he trobat. He escalat el volcà, he entrat al bosc més espès i res. Com si un mal llamp l’hagués fos està ben desaparegut. Allà, estirat tot nu a l’aigua penso i em sento en part culpable d’aquesta desaparició, no puc deixar de pensar el cop que li vai donar després de mossegar-me la mà, un cop instintiu a causa del mal, però que el va fer marxar corrents i des de llavors que no l’he tornat a veure. Em sap greu tot plegat, de tal forma que l’endemà mateix vaig decidir sortir a buscar-lo però res, no hi ha manera de trobar-lo.
Encara recordo quan vam arribar a l’illa, fou després del desastre, érem uns cent i vam arribar per fundar una nova utopia. Però no fou possible i un a un marxaren fins a deixar-me sol.
Només em queda cercar per la part més escarpada de l’illa, allà on les colades de lava flueixen i descendeixen des del cràter del volcà. Fa dies que no hi ha cap erupció i això no és normal des de fa uns mesos. Encara recordo quan vam arribar que tot estava tranquil, fou després de les primeres discussions que les erupcions es repetiren i generaren preocupació i estrès en tot el grup.
El camí està tallat per una colada de lava plena de blocs, per sort està freda i em puc aventurar per allà, no sense problemes per lo irregular i de mal caminar que està el terreny. No puc utilitzar gaire les mans perquè hi ha el perill de que se’m tallin. Un cop al mig, o el que em sembla que és al mig de la colada, m’aturo per superar el vertigen que em dóna caminar per aquell terreny tant inestable i amb una forta pendent. Allà, quiet puc veure tota la vessant escarpada del volcà i com diferents colades de setmanes passades han fluït fins a l’oceà. Podia veure que a pocs centenars de metres i aïllat entre colades es conserva encara un tros de terra plana amb vegetació. Em ve l’esperança que allà el trobi. Em porta unes quantes hores encara arribar-hi, esgotat i veien que es fa de nit em refugio en una petita cova prou ample i plana per poder dormir-hi bé.
“No tot era possible en aquest indret” em diu una noia que s’ha atansat fins on estic despertant-me bruscament. És bonica penso jo. Tot plegat un somni no pas desagradable que un fort tro em desperta. No feia ni tres hores que dormia i el volcà entra en erupció. M’aixeco i corro fins el límit del bosc allà on començava la colada de lava i on puc veure perfectament el volcà. Una llum vermella està just al cim i unes línees vermelles baixen cap on sóc. Espantat només em queda córrer en direcció contrària d’on he vingut i intentar sortir per l’altra banda de l’illa. Una gran colada de lava d’una erupció més antiga m’atura el pas però tinc sort perquè en aquell indret no hi baixa cap colada de lava. Les presses i les ganes d’arribar l’altra banda em feren caure unes quantes vegades provocant uns quants talls a la roba, les mans, les cames i els braços. Una altra explosió, més forta que la d’abans il·lumina la nit, uns quants trossos de lava em cauen al voltant. És fosc i no puc córrer, només se m’acudeix saltar a l’aigua des de ben bé 10 metres d’alçada. Per sort està tranquil l’oceà i el salt ha estat fàcil, ara he de mirar de nedar fins arribar a la platja de les meduses, en dèiem així per la forta acumulació de meduses que hi havia en determinades èpoques. Em costa bastant d’esforç però finalment hi arribo, per sort no hi ha ni una medusa. Cansat, estripat tant de roba com de pell, m’estiro sota una palmera mentre sento les erupcions. On carai deu ser? I amb aquest pensament em quedo mirant el cel estrellat, quin cel! Mai deixarà de sorprendre’m.
Un primer raig de llum em desperta. A partir d’aquí sé un camí que em du fins el poble abandonat, camino unes tres hores i hi torno amb l’esperança de trobar-lo allà. Però és solitari, molt solitari i ui diria que fa uns anys hi vivíem contents i amb harmonia. M’assec, i guaito l’únic vaixell que queda a l’escullera. Sé que he de marxar però m’hagués agradat trobar-lo encara que fos per fer les paus i si hagués volgut venir amb mi no hi tindria cap problema encara que em mossegui de tant en tant. El vaixell ja està totalment preparat per fer-se a la mar, fa dies que el preparo però em feia nostàlgia tenir que abandonar aquesta illa, suposo que en part és assimilar que sóc l’únic humà que ja hi queda i quan marxi jo no quedarà res del record d’aquests feliços anys.
Em canvio de roba, em guareixo les ferides, tanco la porta, totes les portes de les cases, miro pel voltant amb la falsa esperança de trobar-lo. Amb calma em dirigeixo al moll, trec les amarres del vaixell i m’allunyo no sense tristesa però amb l’esperança d’arribar en un altre lloc.
