Gelosia natural

Després de cinc anys de presó, avui la Teresa ha obtingut el règim obert i surt al carrer per primera vegada. Es disposa a passar el dia fora. Primer de tot busca una floristeria per comprar una rosa. Avui podrà acabar el que fa cinc anys havia començat i li regalarà una rosa vermella a la dona que tant havia estimat. La dona que també fou la causa que la tanquessin a la presó aquells cinc llargs anys i que no havia tornar a veure mai més.

- Una rosa si-us-plau. – li diu a la dependenta, agafant una rosa vermella engalanada discretament amb una falguera verda.

A la floristeria de costat hi havia roses vermelles i grogues. La Teresa aliena als sentiments de les roses grogues n’agafà una de vermella, normal, pel que li interessava no valia una rosa groga. Però això les roses grogues no ho entenien i client darrera client que havia passat aquest matí triaven roses vermelles. No podien creure perquè se les estimaven més. Aquell fet que la Teresa amb tota la normalitat del món va fer, va ser la gota que va fer vessar el got i les roses van decidir agafar-se la justícia per la seva banda. Vermelles de ràbia incontrolada van assaltar el cistell de les roses vermelles afogant-les i treiente’ls-hi fins l’últim pètal que va quedar surant damunt l’aigua. Després es van abalançar xisclant damunt la Teresa, clavant-li totes les punxes, tres van ajuntar-se i es van colocar al coll com un collaret per intentar afogar-la, quatre li feren l’entrebancada,... La Teresa llançant la rosa vermella xisclava de por.
Uns nois que passaven per allà, veient l’escena, hi van intervenir traient les roses grogues amb males maneres de damunt la Teresa. Els cactus que entenien la marginació que patien es solidaritzaren amb les roses grogues i s’abalançaren sobre els nois. En aquell moment en Joan, un dels nois que la xicota l’havia engegat feia uns quants dies i per tant no tenia cap por per la seva integritat física, va agafar els càctus amb les mans i els anava llençant al mig de la carretera...
Quan la policia va arribar al lloc i va veure la baralla que s’havia muntat entre vianants i flors, va decidir que allò era feina dels jardiners. Però quan els jardiners van arribar van decidir que allò era feina de la polícia. Al no posar-se d’acord la discussió va pujar de to fins arribar les mans.
El fet, com us podeu imaginar, excepcional i mai vist, va arribar fins a l’alcaldessa que corrents pel carrer, sense cotxe oficial i amb el seu vestit jaqueta es va arribar fins el carrer on la baralla havia anat pujant encara més de to i unes ortigues d’un descampat del costat es van posar a favor dels jardiners.

- Prou!!!! – crida amb totes les seves forces l’alcaldessa.

Tothom va parar, roses, ortigues, cactus, nois, policies, vianants, jardiners,... La Teresa, mig afogada i molt esgarrapada. Va agafar el que quedava de la rosa vermella, es va adreçar a l’alcaldessa per donar-li i li va dir.

- Té, mala puta, ja no t’estimo.

el segon vagó continuació....

A la ciutat dita gran, el barri on vivia actualment era conegut com a vell. No estava ordenat, ni tampoc calia, no estava net, ni tampoc calia, no hi havia gaires flors, ni tampoc calia, però hi havia vida, això sí que calia. Vivia en un petit estudi al 5 pis que s’hi arribava per unes escales estretes i de difícil agafar-hi el compàs, però era molt lluminós i això per mi és important. Quan sortia al carrer la meitat de les botigues estaven tancades i pintades amb graffitis de tota mena, no m’importava, creia que era una expressió artística efímera prou interessant.
Però en el carrer hi havia una botigueta molt petita que sempre m’havia atret perquè dins hi venien de tot... ah! I el que és més important en aquell barri hi vivien forces gitanos... i la botiga era d’un gitano que feia temps s’havia dedicat a la màgia. El coneixia bé i era un bona home que sovint m’explicava històries inverosímils com la que explicava que un dia havia trobat una noia que li demanava comprar grans dosis de paciència. Ja en tenia d’això però no era lo més normal del món que li demanessin, normalment la gent volia venjança, silenci, pòcimes d’amor, bona sort... però feia temps que ningú li demanava paciència. Se’n recorda perfectament perquè aquell dia pel matí la seva filla havia arribat a la botiga per dir-li que se n’anava amb un “paio” a voltar per Sud Amèrica i es van discutir durant una bona estona, sense poder-la convèncer-la... i el mínim que havia aconseguit era poder conèixer el noi i que vingués a sopar un dia a casa. “hauré d’amagar la calavera del meu besavi, l’amulet de dents de difunts del Nil que tant li havia costat aconseguir...

el segon vagó

Aquell matí a l’estació només hi havia una noia jove amb una motxilleta de color blau i una carpeta que agafava suament entre els seus braços i el seu pit, un home amb un” traje” gris i una corbata blau marí que desentonava molt, jo amb cara de son i un vent de tardor fred que feia caure les primeres fulles de la temporada. Recolzat a la paret de l’estació observava la noia que nerviosa es mirava el mòbil constantment des de feia una estona i l’home que no parava de parlar amb el mòbil... Fou en aquell punt i quan el vent fred s’aturà que va aparèixer com per art de màgia de les vies una caravana de gitanos, tocant i dansant. Els de davant feien circ, res espectacular però amb una coreografia molt ben treballada i un gran somriure a la boca. Els nens i les nenes envoltaven el grup amb cintes de tots colors. Més enrere un vagó plataforma duia els músics que tocaven mentre tots de nois i noies ballaven amb vestits llampants al seu costat.
La noia va deixar de mirar el mòbil i llançant-lo a la paperera es va afegir entre el circ amb un gran somriure a la boca. L’home després de l'ensurt inicial va llançar el mòbil a terra, se’l va mirar amb compassió i picant-li l’ullet es llença entre els ballarins per seguir el ritme. En aquells moments un missatge em va arribar al mòbil, "rcorda k hm quedat l 2 vago". Li regalo el mòbil a un mico simpàtic que en aquell moment passava per allà i calmadament m’adreço a l’andana per pujar a la plataforma on tocaven els músics i que suaument estava arribant per no aturar-se i continuar...