CAPÍTOL 1 - EL PRIMER PONT
Allà, apunt de creuar el darrer pont de la ciutat, estava palplantada la Lorena, no atrevint-se a creuar-lo i dubtant seriosament si tindria l’esforç de fer-ho. El pont era i és el que es trobava més al sud, no era ni és el més bonic, ni el més vell, ni el més gran. Els altres ponts ja els havia creuat feia unes hores. Allà. Quieta. Mentre el dia començava a refredar i fosquejar, un lleuger vent càlid que l’havia acompanyat durant tot el dia havia deixat de bufar. Alguns conductors de vehicles que començaven a encendre els fars se la miraven un instant per després tornar a posar la vista a la carretera.
Ara a la memòria li venia com havia estat creuant la resta de ponts durant les darreres hores, en total sis. En aquella època el riu no baixava pas molt ple, encara que unes plujes abundants ocorregudes fa unes setmanes eren les causants que l’aigua es trobés acceptablament neta sota tots els ponts.
En el primer dels ponts que va creuar amb un esperit rebel i afrontant tota la por de cara, apenes se n’havia adonat (només de reüll) que una parella jove, asseguts en un banc desgastat passat el pont, parlaven o, més ben dit, només la noia parlava i ell amb el cap cot l’escoltava. Era una conversa transcendental, ella, li demanava explicacions d’un fet rellevant (per ella) que a ell se li havia oblidat explicar. La Lorena va creuar tot el pont i es va allunyar deixant en Ferran i la Maria discutint-se, aparentment, calmadament.
En Ferran, que havia tornat fa poc d’estudiar de la gran ciutat, amb no gaires bones notes, una llicenciatura que mai li havia agradat, va conèixer a la Maria en una festa nocturna que un seu amic havia organitzat en un pis a les afores d’Olot. En aquell moment no sabia pas que carai en faria de la seva vida, la veritat és que passats els anys tampoc ho sabria amb més claredat però, ja de gran, va arribar a la conclusió que potser tampoc calia saber-ho. Aquella època treballava del que podia, una feina per aquí, mitja feina per allà i li agradava molt i molt llegir. Afició que amb el pas del temps augmentava per comptes de disminuir. Sort en tenia d’un amic que, de tant en tant, el treia a passejar i el convidava a alguna festa. Perquè ell, amb les feinetes, els passejos i corregudes i la lectura podia anar tirant durant moltes setmanes. Físicament no era guapo, vaja, almenys ell no s’hi trobava pas, ni tampoc en tenia cap ganes. I amb les noies era bastant “sosu” al principi. I la veritat és que si era o no era “sosu” passat el principi de l’entrada en contacte amb les noies formava part d’un gran misteri perquè encara cap li havia donar l’oportunitat de passar d’aquest “principi”. Per tant ell, en aquella època, no sabia que un cop passats els nervis inicials i les primeres trobades podia ser un gran comunicador i fer riure a la noia que tenia al davant. Però va enganxar una època que les noies no tenien gaire paciència i en Ferran encara no ho havia pogut comprovar. El tema del sexe no el preocupava pas gaire en aquells anys, de fet ell tot sol i amb només la seva imaginació i sense necessitat de cap imatge gràfica se’n sortia prou bé. Encara que cal dir que era un tema que pel fet de ser un home no era normal que no el preocupés.
Era divendres i durant el dia havia decidit que sí que aniria a la festa del pis del seu amic....
(continuarà...)
