En aquest cas no és un relat sinó una imatge d'un petit indret que m'agrada, allà on les muntanyes penetren bruscament a la mar i es deixen fustigar per el vent i les onades.
dissabte, 17 d’octubre del 2009
dijous, 15 d’octubre del 2009
Rebuig social.
Qui s’estima la bossa de la brossa?
buida de necessitats i ordre
plena de destorbs i diversitat
tant necessitada com menyspreada.
Qui s’estima la bossa de la brossa?
arraconada pel fruit d’una visió
olorosa i neta de tota nosa
no convidada i volguda
Pobre bossa de la brossa
molt sol·licitada però al instant
totalment ignorada i desplaçada,
amor fugisser i efímer
Bossa negre exiliada i emigrada
rebutjada un cop usada a la fossa
comú i desconeguda dels dipòsits
plens d’anònima merda d’algú
buida de necessitats i ordre
plena de destorbs i diversitat
tant necessitada com menyspreada.
Qui s’estima la bossa de la brossa?
arraconada pel fruit d’una visió
olorosa i neta de tota nosa
no convidada i volguda
Pobre bossa de la brossa
molt sol·licitada però al instant
totalment ignorada i desplaçada,
amor fugisser i efímer
Bossa negre exiliada i emigrada
rebutjada un cop usada a la fossa
comú i desconeguda dels dipòsits
plens d’anònima merda d’algú
Un mal despertar
La primera claror del nou dia il•lumina el campanar maquillat de vermell que ha tocat incansablement, com cada dia, les 8 del matí. Prudentment ningú li ha fet cas i els carrers del idíl•lic poble continuen buits.
Del idíl•lic poble? Quatre cases blanques amb barret vermell i plenes de mosques no fan un poble! Uns turons verds amb castanyers i oliveres no transvesteixen un projecte de poble! Aquest grup de cases són com una vella arrugada i maquillada de cabaret decadent. Júzcar no és un poble. O, almenys això era el que en pensava l’Eva d’aquell racó de món que vivia, però per sort era silenciós i la deixava dormir, evidentment, a les 8 del matí encara dormia.
En Joan no, no havien acabat de tocar les 8 del matí que s’havia alçat i no han passat ni cinc minuts que la cara encara dormida d’en Joan es transformà en pànic pel pitjor despertar, que anys més tard afirmarà, sense cap mena de dubte, de la seva vida. Acaba de llegir, en la primera pàgina del llibre que l’Eva llegeix una dedicatòria d’amor del seu amic. El fet que ell pugui tafanejar el llibre no és gens normal, perquè des de sempre l’Eva guarda zelosament les seves coses, per tant, que ahir la nit es descuidés el llibre a la tauleta que hi ha vora el sofà surt de la quotidianitat.
En Joan s’ha d’asseure, el vertigen li fa tremolar les cames, no pot pensar amb claredat. Tant sols se li repeteix, una i altra vegada, dins el cap, “dedicat a la persona que més estimo, més alegries i més bons moments m’ha donat. Pere”.
No pot pensar, no pot fer res, només seure i repetir una i altra vegada dins el cap “més estimo”. Es vol aixecar però no pot, l’habitació li dóna voltes. Finalment, un fort crit li surt de la gola:
- Joan, què et passa!? – li diu l’Eva, despertant-se sobtadament i incapaç de pensar-se mai que esdevindria després.
- Què et passa...? – li torna a repetir, espantada.
- Perquè no dius res!? – agenollant-se al seu davant.
Ara, agenollada, pot observar les llàgrimes que solquen la cara d’en Joan i cauen arrítmicament damunt les pàgines obertes del llibre.
- Collons! Joan digués alguna cosa! – diu més enfadada que espantada.
Ell se la mira, amb odi, la seva cara es contrau per cercar les paraules exactes. En aquell moment l’Eva observa a un desconegut, és incapaç de reconèixer a la persona que té al davant.
- Mira!!!! Que vol dir això!!!? – Senyala la dedicatòria i, seguidament, amb ràbia llança el llibre contra la paret fent caure un quadre de l’església del poble, que a l’Eva tant poc li agrada, i un gerro ple d’insípides flors seques.
- Tiu!! Però què collons fas!!!! – Ella s’aixeca, no entén res, està molt enfadada, s’acosta al llibre i l’obre tant ràpid com pot per llegir el que hi ha escrit.
Ara és ella que té vertigen i s’ha d’asseure a la cadira més propera. Està cansada, molt cansada, aquest despertar és l’últim que li faltava. Acaba de decidir que el deixa, aquesta relació ja no té solució. Però no li dirà ara, esperarà més cap al migdia un cop s’hagin calmat les coses. Ara tant sols li diu.
- Ostia Joan! Un altra cop!! Aquest collons de llibre és teu!
Del idíl•lic poble? Quatre cases blanques amb barret vermell i plenes de mosques no fan un poble! Uns turons verds amb castanyers i oliveres no transvesteixen un projecte de poble! Aquest grup de cases són com una vella arrugada i maquillada de cabaret decadent. Júzcar no és un poble. O, almenys això era el que en pensava l’Eva d’aquell racó de món que vivia, però per sort era silenciós i la deixava dormir, evidentment, a les 8 del matí encara dormia.
En Joan no, no havien acabat de tocar les 8 del matí que s’havia alçat i no han passat ni cinc minuts que la cara encara dormida d’en Joan es transformà en pànic pel pitjor despertar, que anys més tard afirmarà, sense cap mena de dubte, de la seva vida. Acaba de llegir, en la primera pàgina del llibre que l’Eva llegeix una dedicatòria d’amor del seu amic. El fet que ell pugui tafanejar el llibre no és gens normal, perquè des de sempre l’Eva guarda zelosament les seves coses, per tant, que ahir la nit es descuidés el llibre a la tauleta que hi ha vora el sofà surt de la quotidianitat.
En Joan s’ha d’asseure, el vertigen li fa tremolar les cames, no pot pensar amb claredat. Tant sols se li repeteix, una i altra vegada, dins el cap, “dedicat a la persona que més estimo, més alegries i més bons moments m’ha donat. Pere”.
No pot pensar, no pot fer res, només seure i repetir una i altra vegada dins el cap “més estimo”. Es vol aixecar però no pot, l’habitació li dóna voltes. Finalment, un fort crit li surt de la gola:
- Joan, què et passa!? – li diu l’Eva, despertant-se sobtadament i incapaç de pensar-se mai que esdevindria després.
- Què et passa...? – li torna a repetir, espantada.
- Perquè no dius res!? – agenollant-se al seu davant.
Ara, agenollada, pot observar les llàgrimes que solquen la cara d’en Joan i cauen arrítmicament damunt les pàgines obertes del llibre.
- Collons! Joan digués alguna cosa! – diu més enfadada que espantada.
Ell se la mira, amb odi, la seva cara es contrau per cercar les paraules exactes. En aquell moment l’Eva observa a un desconegut, és incapaç de reconèixer a la persona que té al davant.
- Mira!!!! Que vol dir això!!!? – Senyala la dedicatòria i, seguidament, amb ràbia llança el llibre contra la paret fent caure un quadre de l’església del poble, que a l’Eva tant poc li agrada, i un gerro ple d’insípides flors seques.
- Tiu!! Però què collons fas!!!! – Ella s’aixeca, no entén res, està molt enfadada, s’acosta al llibre i l’obre tant ràpid com pot per llegir el que hi ha escrit.
Ara és ella que té vertigen i s’ha d’asseure a la cadira més propera. Està cansada, molt cansada, aquest despertar és l’últim que li faltava. Acaba de decidir que el deixa, aquesta relació ja no té solució. Però no li dirà ara, esperarà més cap al migdia un cop s’hagin calmat les coses. Ara tant sols li diu.
- Ostia Joan! Un altra cop!! Aquest collons de llibre és teu!
La terrassa del bar és quasi buida
La terrassa del bar és quasi buida. Aquest fet no ha d’estranyar ningú. Tot i ser un dia assolellat de finals d’agost, l’aire fred i uns núvols espessos que s’escampen ràpid pel cel, fan que la majoria de la gent que passeja decideixi passar de llarg.
Asseguts a les taules hi ha una parella d’àvies, vídues de fa molt temps, que observen el cada cop més escàs públic que passa; i un grup sorollós però poc nombrós d’estrangers, se suposa que no són del país pels trets distintius que tenen: de pell més aviat blanca, cabells rossos i un aire de forans difícil d’explicar. També, lluny de les dues vídues, però no tant allunyats del grup d’estrangers, hi ha dos nois que no es parlen, ni verbalment, ni amb gestos. Aquesta evidència es palpable tant sols observant les mirades dels dos. Mentre un està observant entretingudament un cotxe, l’altra té la mirada perduda en algú o algun indret fora del seu abast, no tant sols de la mà, sinó també de la vista. Ullant el no res pensa el següent:
- “La noia que vaig conèixer l’altra dia, lluny d’aquí, és molt guapa i interessant. M’agradaria conèixer-la millor. Em va agradar perquè es va fixar amb el que jo sóc i no amb el que tinc. Potser hauria d’anar-hi viure. Això significaria deixar la feina, un bon sou i tot el que tinc aquí per començar de nou. De fet, la feina que tinc mai m’ha agradat. Seria el moment de treballar amb allò que sempre m’ha agradat. No em faria res guanyar menys diners. Segur que ella voldria sortir amb mi. Sóc un noi prou guapo. També em podria vendre el cotxe i els aparells electrònics que tinc. Ja em compraria un cotxe de segona mà. Amb els diners que sobren podria muntar aquell negoci que sempre he volgut fer.”
(La realitat és que si s’anima a anar a conèixer aquella noia, descobrirà que és ella la que no té ganes de conèixer-lo. Perquè ell sí que valora les persones pel que tenen. I si mai canvia i decideix valorar les persones pel que són, s’adonarà que no cal anar molt lluny per deixar la feina i conèixer una noia interessant que et valori pel que ets).
L’altre, observant amb delit i una certa enveja un cotxe, també pensa:
- “Aquell cotxe vermell, que n’és de maco. El seu motor ha de ser molt potent i es veu un cotxe molt segur. Me l’hauria de comprar. Deu ser molt car, però amb el sou que cobro i un crèdit me’l puc permetre. Un sou injust, per la feina que faig hauria de guanyar molt més. M’hauré d’estar un temps sense fer grans viatges. Tampoc podré canviar la televisió de pantalla plana per una de més gran. Tot plegat segur que valdrà la pena. Amb aquest cotxe tothom es fixarà amb mi i coneixeré molta gent interessant”
(D’aquí un temps li pujaran el sou, tal com ell volia, però el continuarà trobant injust. Alhora la persona més interessant que trobarà, segons ell, serà una rossa que està com un tren).
Els núvols ja han tapat completament el cel i es preparen per deixar caure la pluja. A la terrassa, les àvies, cansades que ja no passi quasi ningú, fa una estona que han marxat. Els estrangers, que no depenen del tràfec de la gent, fa molt poc que s’acaben d’aixecar entre rialles, a resultes de la darrera broma feta de manera excepcional pel menys bromista del grup, i marxen encara rient passeig amunt. Comença a caure la primera gota, i després una altra, i una altra, lentament, com a preludi d’un xàfec que amb molt poc temps inundarà tots els carrers d’aigua. Aquesta pluja provoca que la única persona que quedava a la terrassa, s’alci precipitadament i deixi de pensar si ha de deixar la feina i anar conèixer una noia de fora o comprar un cotxe com el que estava mirant. Després de pagar al cambrer se’n va corrent carrer avall mentre pensa
“demà aniré al concessionari per saber el preu del cotxe”.
Asseguts a les taules hi ha una parella d’àvies, vídues de fa molt temps, que observen el cada cop més escàs públic que passa; i un grup sorollós però poc nombrós d’estrangers, se suposa que no són del país pels trets distintius que tenen: de pell més aviat blanca, cabells rossos i un aire de forans difícil d’explicar. També, lluny de les dues vídues, però no tant allunyats del grup d’estrangers, hi ha dos nois que no es parlen, ni verbalment, ni amb gestos. Aquesta evidència es palpable tant sols observant les mirades dels dos. Mentre un està observant entretingudament un cotxe, l’altra té la mirada perduda en algú o algun indret fora del seu abast, no tant sols de la mà, sinó també de la vista. Ullant el no res pensa el següent:
- “La noia que vaig conèixer l’altra dia, lluny d’aquí, és molt guapa i interessant. M’agradaria conèixer-la millor. Em va agradar perquè es va fixar amb el que jo sóc i no amb el que tinc. Potser hauria d’anar-hi viure. Això significaria deixar la feina, un bon sou i tot el que tinc aquí per començar de nou. De fet, la feina que tinc mai m’ha agradat. Seria el moment de treballar amb allò que sempre m’ha agradat. No em faria res guanyar menys diners. Segur que ella voldria sortir amb mi. Sóc un noi prou guapo. També em podria vendre el cotxe i els aparells electrònics que tinc. Ja em compraria un cotxe de segona mà. Amb els diners que sobren podria muntar aquell negoci que sempre he volgut fer.”
(La realitat és que si s’anima a anar a conèixer aquella noia, descobrirà que és ella la que no té ganes de conèixer-lo. Perquè ell sí que valora les persones pel que tenen. I si mai canvia i decideix valorar les persones pel que són, s’adonarà que no cal anar molt lluny per deixar la feina i conèixer una noia interessant que et valori pel que ets).
L’altre, observant amb delit i una certa enveja un cotxe, també pensa:
- “Aquell cotxe vermell, que n’és de maco. El seu motor ha de ser molt potent i es veu un cotxe molt segur. Me l’hauria de comprar. Deu ser molt car, però amb el sou que cobro i un crèdit me’l puc permetre. Un sou injust, per la feina que faig hauria de guanyar molt més. M’hauré d’estar un temps sense fer grans viatges. Tampoc podré canviar la televisió de pantalla plana per una de més gran. Tot plegat segur que valdrà la pena. Amb aquest cotxe tothom es fixarà amb mi i coneixeré molta gent interessant”
(D’aquí un temps li pujaran el sou, tal com ell volia, però el continuarà trobant injust. Alhora la persona més interessant que trobarà, segons ell, serà una rossa que està com un tren).
Els núvols ja han tapat completament el cel i es preparen per deixar caure la pluja. A la terrassa, les àvies, cansades que ja no passi quasi ningú, fa una estona que han marxat. Els estrangers, que no depenen del tràfec de la gent, fa molt poc que s’acaben d’aixecar entre rialles, a resultes de la darrera broma feta de manera excepcional pel menys bromista del grup, i marxen encara rient passeig amunt. Comença a caure la primera gota, i després una altra, i una altra, lentament, com a preludi d’un xàfec que amb molt poc temps inundarà tots els carrers d’aigua. Aquesta pluja provoca que la única persona que quedava a la terrassa, s’alci precipitadament i deixi de pensar si ha de deixar la feina i anar conèixer una noia de fora o comprar un cotxe com el que estava mirant. Després de pagar al cambrer se’n va corrent carrer avall mentre pensa
“demà aniré al concessionari per saber el preu del cotxe”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)