l'illa solitària

L’aigua en aquell rierol d’aquella illa llunyana està poc freda, segurament per algunes emanacions termals que hi ha més amunt. Estic cansat, m’he passat dos dies i una nit buscant-lo i no l’he trobat. He escalat el volcà, he entrat al bosc més espès i res. Com si un mal llamp l’hagués fos està ben desaparegut. Allà, estirat tot nu a l’aigua penso i em sento en part culpable d’aquesta desaparició, no puc deixar de pensar el cop que li vai donar després de mossegar-me la mà, un cop instintiu a causa del mal, però que el va fer marxar corrents i des de llavors que no l’he tornat a veure. Em sap greu tot plegat, de tal forma que l’endemà mateix vaig decidir sortir a buscar-lo però res, no hi ha manera de trobar-lo.

Encara recordo quan vam arribar a l’illa, fou després del desastre, érem uns cent i vam arribar per fundar una nova utopia. Però no fou possible i un a un marxaren fins a deixar-me sol.

Només em queda cercar per la part més escarpada de l’illa, allà on les colades de lava flueixen i descendeixen des del cràter del volcà. Fa dies que no hi ha cap erupció i això no és normal des de fa uns mesos. Encara recordo quan vam arribar que tot estava tranquil, fou després de les primeres discussions que les erupcions es repetiren i generaren preocupació i estrès en tot el grup.

El camí està tallat per una colada de lava plena de blocs, per sort està freda i em puc aventurar per allà, no sense problemes per lo irregular i de mal caminar que està el terreny. No puc utilitzar gaire les mans perquè hi ha el perill de que se’m tallin. Un cop al mig, o el que em sembla que és al mig de la colada, m’aturo per superar el vertigen que em dóna caminar per aquell terreny tant inestable i amb una forta pendent. Allà, quiet puc veure tota la vessant escarpada del volcà i com diferents colades de setmanes passades han fluït fins a l’oceà. Podia veure que a pocs centenars de metres i aïllat entre colades es conserva encara un tros de terra plana amb vegetació. Em ve l’esperança que allà el trobi. Em porta unes quantes hores encara arribar-hi, esgotat i veien que es fa de nit em refugio en una petita cova prou ample i plana per poder dormir-hi bé.

“No tot era possible en aquest indret” em diu una noia que s’ha atansat fins on estic despertant-me bruscament. És bonica penso jo. Tot plegat un somni no pas desagradable que un fort tro em desperta. No feia ni tres hores que dormia i el volcà entra en erupció. M’aixeco i corro fins el límit del bosc allà on començava la colada de lava i on puc veure perfectament el volcà. Una llum vermella està just al cim i unes línees vermelles baixen cap on sóc. Espantat només em queda córrer en direcció contrària d’on he vingut i intentar sortir per l’altra banda de l’illa. Una gran colada de lava d’una erupció més antiga m’atura el pas però tinc sort perquè en aquell indret no hi baixa cap colada de lava. Les presses i les ganes d’arribar l’altra banda em feren caure unes quantes vegades provocant uns quants talls a la roba, les mans, les cames i els braços. Una altra explosió, més forta que la d’abans il·lumina la nit, uns quants trossos de lava em cauen al voltant. És fosc i no puc córrer, només se m’acudeix saltar a l’aigua des de ben bé 10 metres d’alçada. Per sort està tranquil l’oceà i el salt ha estat fàcil, ara he de mirar de nedar fins arribar a la platja de les meduses, en dèiem així per la forta acumulació de meduses que hi havia en determinades èpoques. Em costa bastant d’esforç però finalment hi arribo, per sort no hi ha ni una medusa. Cansat, estripat tant de roba com de pell, m’estiro sota una palmera mentre sento les erupcions. On carai deu ser? I amb aquest pensament em quedo mirant el cel estrellat, quin cel! Mai deixarà de sorprendre’m.

Un primer raig de llum em desperta. A partir d’aquí sé un camí que em du fins el poble abandonat, camino unes tres hores i hi torno amb l’esperança de trobar-lo allà. Però és solitari, molt solitari i ui diria que fa uns anys hi vivíem contents i amb harmonia. M’assec, i guaito l’únic vaixell que queda a l’escullera. Sé que he de marxar però m’hagués agradat trobar-lo encara que fos per fer les paus i si hagués volgut venir amb mi no hi tindria cap problema encara que em mossegui de tant en tant. El vaixell ja està totalment preparat per fer-se a la mar, fa dies que el preparo però em feia nostàlgia tenir que abandonar aquesta illa, suposo que en part és assimilar que sóc l’únic humà que ja hi queda i quan marxi jo no quedarà res del record d’aquests feliços anys.

Em canvio de roba, em guareixo les ferides, tanco la porta, totes les portes de les cases, miro pel voltant amb la falsa esperança de trobar-lo. Amb calma em dirigeixo al moll, trec les amarres del vaixell i m’allunyo no sense tristesa però amb l’esperança d’arribar en un altre lloc.

Molt bones festes i que l'any 2011 sigui molt millor per tots plegats!!

... i com alegoria d'aquest any no veig cap millor felicitació que aquest video d'una peli que m'agrada especialment. I veiam si rieu tant com ho he fet jo... :-)))

el semàfor simpàtic

Han passat més de quatre anys i encara algun cop li ve a la memòria aquell fet. Potser per altres persones va passar totalment desapercebut però per ell va ser molt significatiu. Massa! I de tant en tant pensa amb nostàlgia i, una mica, de mal de consciència que potser hi podria haver fet alguna cosa... però el consola pensar que no. Que no hi podia fer res.
Ho recorda clarament, el dia era molt ventós, a ell li agradava el vent però aquell venia de ponent i era càlid per ser un dia de desembre i això sí que no li agradava pas. De totes maneres el cel clar i alguns tímids núvols que es movien lentament damunt del seu cap l’animaven i aquell fet el va fer sortir a fer un vol fins el centre de la petita ciutat. Va ser en arribar al semàfor del carrer on havia sentit a dir hi havia més trànsit de la ciutat, el fet va passar allà tot esperant el semàfor... ningú sap perquè però aquell semàfor de vianants que hi havia allà es va tornar boig. Es va tornar verd en un moment que no circulava cap cotxe però que tenien verd... i això va provocar que un camió despistat que accelerava perquè no se li tornés el semàfor vermell quasi m’atropelli a mi, dos nens, la seva mare i una parella d’avis que dissimulaven molt bé que feia anys que no es suportaven. Llavors quan el semàfor dels cotxes era vermell, ell continuava vermell... i així va anar fent. Més tard quan volia creuar el pas una noia de força bon veure, es va tornar verd i vermell intermitentment arrancant-li un somriure, una àvia que li havia jugat una mala passada es va posar a picar-lo amb el bastó que l’ajudava a caminar encara que ell repetidament digui que no li cal... tot plegat un liu impressionant.
Pobre semàfor encara recordo que es va posar a fer intermitències compulsivament abans que la policia municipal i la brigada l’apagués definitivament per substituir-lo per un més modern de llums al•lògens.

la continuació es farà esperar

El dia que Norma Jeane es va aturar a comprar Ratafia a Olot

Aquesta història promet, estic ple d’idees (el significat dels ponts, les vidències d’en Joan,... ) i per tant he decidit escriure-la en calma, de moment per mi, sense precipitar-me en la immediatesa d’un bloc... on tot va molt ràpid i és molt més efímer.
Espero que algun dia us la pugui ensenyar sencera.

El dia que Norma Jeane es va aturar a comprar Ratafia a Olot

CAPÍTOL 1 - EL PRIMER PONT

Allà, apunt de creuar el darrer pont de la ciutat, estava palplantada la Lorena, no atrevint-se a creuar-lo i dubtant seriosament si tindria l’esforç de fer-ho. El pont era i és el que es trobava més al sud, no era ni és el més bonic, ni el més vell, ni el més gran. Els altres ponts ja els havia creuat feia unes hores. Allà. Quieta. Mentre el dia començava a refredar i fosquejar, un lleuger vent càlid que l’havia acompanyat durant tot el dia havia deixat de bufar. Alguns conductors de vehicles que començaven a encendre els fars se la miraven un instant per després tornar a posar la vista a la carretera.

Ara a la memòria li venia com havia estat creuant la resta de ponts durant les darreres hores, en total sis. En aquella època el riu no baixava pas molt ple, encara que unes plujes abundants ocorregudes fa unes setmanes eren les causants que l’aigua es trobés acceptablament neta sota tots els ponts.
En el primer dels ponts que va creuar amb un esperit rebel i afrontant tota la por de cara, apenes se n’havia adonat (només de reüll) que una parella jove, asseguts en un banc desgastat passat el pont, parlaven o, més ben dit, només la noia parlava i ell amb el cap cot l’escoltava. Era una conversa transcendental, ella, li demanava explicacions d’un fet rellevant (per ella) que a ell se li havia oblidat explicar. La Lorena va creuar tot el pont i es va allunyar deixant en Ferran i la Maria discutint-se, aparentment, calmadament.

En Ferran, que havia tornat fa poc d’estudiar de la gran ciutat, amb no gaires bones notes, una llicenciatura que mai li havia agradat, va conèixer a la Maria en una festa nocturna que un seu amic havia organitzat en un pis a les afores d’Olot. En aquell moment no sabia pas que carai en faria de la seva vida, la veritat és que passats els anys tampoc ho sabria amb més claredat però, ja de gran, va arribar a la conclusió que potser tampoc calia saber-ho. Aquella època treballava del que podia, una feina per aquí, mitja feina per allà i li agradava molt i molt llegir. Afició que amb el pas del temps augmentava per comptes de disminuir. Sort en tenia d’un amic que, de tant en tant, el treia a passejar i el convidava a alguna festa. Perquè ell, amb les feinetes, els passejos i corregudes i la lectura podia anar tirant durant moltes setmanes. Físicament no era guapo, vaja, almenys ell no s’hi trobava pas, ni tampoc en tenia cap ganes. I amb les noies era bastant “sosu” al principi. I la veritat és que si era o no era “sosu” passat el principi de l’entrada en contacte amb les noies formava part d’un gran misteri perquè encara cap li havia donar l’oportunitat de passar d’aquest “principi”. Per tant ell, en aquella època, no sabia que un cop passats els nervis inicials i les primeres trobades podia ser un gran comunicador i fer riure a la noia que tenia al davant. Però va enganxar una època que les noies no tenien gaire paciència i en Ferran encara no ho havia pogut comprovar. El tema del sexe no el preocupava pas gaire en aquells anys, de fet ell tot sol i amb només la seva imaginació i sense necessitat de cap imatge gràfica se’n sortia prou bé. Encara que cal dir que era un tema que pel fet de ser un home no era normal que no el preocupés.
Era divendres i durant el dia havia decidit que sí que aniria a la festa del pis del seu amic....

(continuarà...)

No veure-ho, no sentir-ho, no llegir-ho i imaginar-ho. On cal firmar?

El relat curt no està en el que hem escrit, ni molt menys, sinó en el que hem pensat. Sol ser la síntesis d’un llibre exprimit en poques frases i en encara menys paràgrafs. Una gran història que deixa pels qui els hi agrada la imaginació lliurar-se en omplir ells mateixos la resta fins a esdevenir una autèntica novel•la. No és menys difícil escriure un relat curt que un gran llibre.... en imaginació. Perquè sempre d’un relat curt en pot sorgir una gran novel•la, només cal fer el gran esforç (aquí sí que cal ser constant i conscient de la dificultat que pot suposar) d’omplir-lo i anar afegint-hi ramals i més ramals de petites històries que desemboquen plàcida o violentament en el tronc principal.

I ser conscients que no tot està en el que veiem, sentim o escrivim.... el millor està en el que no veiem, no sentim o no escrivim però podem imaginar... i aquesta imaginació si que és nostre i depèn única i exclusivament de nosaltres, i permeteu-me dir-ho, que sinó ens agrada és que som uns masoquistes o uns fotuts tanoques!

Evasió al nord!

Ell feia pocs dies havia estat en un estat de xoc absolut… no entenia perquè li havia comentat allò. Ni que carai li havia fet perquè el maltractés d’aquella manera, el que és segur és que si ara era allà assegut vora l’oceà contemplant com fosquejava després de fer-se clar fa escassament tres hores, envoltat de neu i gel i fent molt de fred, és perquè aquelles paraules encara li ressonaven al cap. Paraules dures com mai havia sentit i que havien provocat que necessités aïllar-se per tal de poder relativitzar-les i Grenlàndia li havia semblant una bona solució...
Mentre, allà assegut esperava l’aurora boreal que ahir no havia pogut veure i mentre esperava, tot i el fred, el cap li donava voltes “perquè ella no havia volgut anar a jugar al minigolf amb ell?!” i es capficava en les seves contestes repetides i injustes, que no hi volia anar-hi perquè no li motivava anar-hi amb ell, que ja hi aniria amb un altre... no ho entenia.
Però l’aurora l’ajudaria a dissipar dubtes i fer-se més valent, n’estava segur! Li agradava estar allà malgrat el fred, la neu, la foscor que deixava entreveure un cel clar i uns estels molt lluminosos... i a més, no hi havia minigolfs per no tentar-lo en els records. En aquell moment de l’horitzó unes llums de color verd es posaren a dansar com fantasmes de serps. Tot record o mal record del passat se li va oblidar, l’aurora el tenia pres en aquella roca. Si va estar més d’una hora fins que la hipnotització va desaparèixer i llavors calmadament es va aixecar i va entendre per fi que a ell tampoc li agradava jugar el minigolf però que allò tampoc era l’important de tot plegat...
I que n’estava de content de ser allà per haver pogut veure una aurora boreal, la resta no tenia cap importància.

El somnàmbul piròman

Tenir somnambulisme no és un fet molt abundant entre la població, es creu que una de cada cinc persones pot ser somnàmbul en algun moment de la seva vida. Ara, ser un somnàmbul i perillós això si que no és gens habitual per sort de tothom... En Joan Despert n’era un d’aquests casos, tant aviat que es posava a dormir podia aixecar-se i calar foc a allò que tant el preocupava des de feia dies. Ningú ho sabia aquest fet, de fet aquestes circumstàncies descrites no les sabia ni ell! De haver-les sabut amb anterioritat hagués dormit lligat, tancat a pany i clau i la clau amagada... vaja! Que hagués pres qualsevol estratègia per no sortir de casa seva en plena nit i poder fer aquell disbarat.
Tot plegat va començar amb un petit detall de res. Un cotxe, on el conductor es va adormir a causa del insomni que feia 4 mesos no el deixava dormir més de 3 hores seguides, va aixafar un arbre que li agradava molt del davant de casa seva. Ningú va prendre mal per sort si exceptuem l’arbre, és clar! que va quedar mal partit al damunt del capó del cotxe, prou que en Joan Despert va intentar fer-li el boca a boca però res! L’arbre no es va refer i la brigada de l’ajuntament l’endemà el va serrar, de mala manera pensava en Joan, perquè un arbre com aquell es mereixia una manera de serrar més digne. Allò, podem afirmar, que el va emprenyar i molt! Tot plegat es va convertir amb els dies en melancolia, sempre que sortia de casa i veia l’espai buit on hi havia d’haver hagut l’arbre, a en Joan Despert, se li negaven els ulls. Li costava acceptar aquella pèrdua. A vegades, per la feina, li tocava marxar uns dies, tres o quatre com molt, no és que li agradés però s’havia de fer. Aquell cop va preparar la maleta amb més cura de l'habitual, va comprovar si tot era correcte abans d’agafar un taxi, bitllets? Sí, DNI? Sí, diners? Sí, foto abraçat al seu estimat arbre? Sí. La veritat és que en tenia ganes de marxar uns dies perquè així oblidaria l’arbre, o això és el que ell almenys creia. El fet de veure sovint aquell forat on durant anys havia estat l'arbre li feia recordar amb nostàlgia malaltissa les bones èpoques, quan l’arbre com a acte d'amor i sense demanar-li res a canvi li feia ombra.
La gran sorpresa, que pocs minuts després va passar a indignació, fou quan en tornar i baixar del taxi es va trobar un arbre plantat en el lloc de l’altre. I que lleig que n’era!! Com poden haver substituït un arbre per un altre tant aviat!! Que ja no respecten ni el dol? Va pensar en Joan. Quins collons!! Demà al matí aniria a l’ajuntament a demanar explicacions. Aquella nit no va poder dormir d’indignació i això que es va prendre unes quantes pastilles de valeriana. Molt adormit l’endemà va anar a l’ajuntament però el van marejar de dalt a baix i sempre que algú l’enviava a un altre insensible funcionari sentia com l’altre se’n fotia a la seva esquena. Van passar els dies i no se’n sortia... fins que va aconseguir audiència amb l’Alcalde dient que era per un tema d’Urbanisme summament important. Allà, al despatx de l’alcalde, el primer que feu fou ensenyar-li la fotografia d’ell abraçat a l’arbre i li va explicar tot! Com l’estimava, quina gran pèrdua, .... l’Alcalde que no donava crèdit a allò que sentia i que la única explicació possible era que portés una càmera oculta per gravar-lo i després ridiculitzar-lo a la televisió local, amb un cop a l’esquena el va engegar amb paraules amables i dient que sí que era una gran pèrdua però que havia d’afrontar la vida amb un nou arbre.... Va marxar indignat!!! Molt!!! I fou en aquell moment que el món se li va caure a sobre, en una fotografia de l’ajuntament, una fotografia que no havia vist al entrar, va veure l’alcalde i tot de gent d’esquena al seu arbre amb uns somriures falsos... semblaven gent famosa. Com podia ser aquella infidelitat!! No se’n sabia avenir de cap de les maneres. Gent dolenta! Segur que havien obligat a l’arbre a sortir a la foto i a saber quina altra humiliació i depravació més...
L’endemà al matí els titulars del diari treien la notícia: “Veí amb somnambulisme perillós crema sense ser-ne conscient l’ajuntament”.

Un tros de plata

L’Eva es trobava dempeus a la taula amb un tros de roca bastant irregular a la seva mà esquerra, en aquell moment, la roca, la tenia alçada per damunt del seu cap en senyal de triomf davant tota la seva família que astorada no es podia creure com una nena de ja 12 anys podia fer allò.
De la pedra hi sobresortia un lluïssor molt blanca i metàl•lica en una punta, la resta era d’un color marró pàl•lid que no és per desmerèixer el color marró pàl•lid però passava totalment desapercebut a la vista de tothom.
- Però nena que hi fas enfilada aquí i que hi duus a la mà. (li comenta la mare fent-se enrere amb la cadira).
- Vols fer el favor de baixar d’aquí!! Ja ets una mica gran per fer aquestes coses. (Li comenta el pare tot aixecant-se i alhora movent el dit índex de la ma dreta en senyal d’avís).
L’Eva mai havia entès perquè la gent per renyar fa servir el dit índex o posa la ma plana tot movent-la. No seria molt millor un bon llengot, sempre es preguntava, de passada també seria més divertit. Només el seu germà sabia que hi feia allà dreta damunt la taula fent la dansa de la victòria.

Una setmana abans, un soroll a la nit havia despertat l’Eva, era un soroll com la d’algú que no vol fer soroll però inesperadament s’entrebanca. Al sortir a fora el passadís va poder veure com el seu germà, de la mateixa edat perquè va tenir la mala sort que “aquell” naixés quinze minuts abans, intentava sortir de l’habitació i anar a no sé on. La seva primera reacció fou cridar-lo o espantar-lo però va decidir seguir-lo amb molt de silenci. No va ser pas cap gran aventura perquè el que pensava que seria un llarg viatge va resultar ser-ho, només, fins a el safareig que tenien vora la cuina. Però ella sí que no volia fer soroll i no en feia! no com el burro del seu germà. Quieta en un racó va veure com s’ajupia i desembolicava un drap molt vell amb una espècie de carta i tot de pedres dins.
- Joan que fas? – va dir deixant-se dur per la seva curiositat.

L’esglai que va tenir en Joan en aquell moment va ser monumental, encara que mai, mai! en Joan reconeixerà per més que l’Eva li demani que, en aquell moment, ell es va espantar.
- Osti! No hauries de dormir tu?
- I tu?
- Ahir vaig trobar això enterrat en el solar d’aquí davant abans que arribés tard a casa i la mare em castigués sense poder mirar la tele. Amb tot aquest enrenou no vaig poder veure bé que carai hi havia i ara he vingut a mirar-lo.

El que hi havia dins eren quatre roques amb incrustacions de un metall blanc i de lluïssor metàl•lica. Dins també hi havia un paper que deia:

Plata d’amèrica. La plata a diferència de l’or és molt més dura i si bé l’or està sota la influència del sol, la plata de la lluna. Heu de buscar el tros de roca que falta i en una nit de lluna plena els raigs de llum faran que qui l’hagi trobat se li compleixi el primer desig de la seva vida.
La plata, mineral noble i enemic de les criatures de la nit se ha utilitzat des de fa més de 4.000 anys per l’home. Aquesta, que espero que tingueu la sort de tenir a les mans és la primera que es va extreure d’Amèrica i el cabdill asteca Tezozomoc la va beneir per ser la primera. Però aquesta benedicció duia també una maledicció a la resta de la plata que s'extreiés a Amèrica perquè duria la cobdícia a Europa, i això a la llarga seria la font de tots els mals.
Moltes d’aquestes paraules no sabien ben bé que volien dir, però el que si que es pot assegurar és que l’Eva i en Joan observaven amb cara de badocs les roques. Podien veure com la plata feia unes làmines primes sobreposades una damunt de l’altra.

L’endemà emocionats tots dos, com fa molt de temps que no ho estaven, anaren ràpidament al solar abandonat on en Joan havia trobat el seu tresor, tal com li agrada dir ell. La plata sovint anava associada al sofre i provenia del llatí argentum que volia dir lluïssor blanca, és un metall dúctil, mal•leable, tou i brillant, tot això havien llegit l’Eva i en Joan apassionadament aquest migdia a l’escola.
Entre les runes aquell dia no van trobar res interessant, un tros de llauna de cocacola que el brillar entre la runa va fer esglaiar en Joan, una sabata vella, tres bosses de plàstic i un rodamón que s’havia aturat a demanar-los-hi que hi feien allà. Ells amb tota l'amabilitat del món, finalment, el van poder distreure i foragitar donant-li cadascú el seu entrepà, no fos cas que els hi fes la competència. Uns vianants més tard, uns carrers més enllà, comentaven que li devia passar a aquell home mentre cridava en veu alta que s’havia trobat dos angelets a la terra... I així cada dia. Dia rere dia. Sense èxit. Fins que una setmana més tard, ja enduts per una baixada d’ànims, en Joan va decidir que seria millor anar a mirar la tele i l’Eva asseguda damunt d'un piló de runes mirava amb cert desànim un altre piló de runes que tenia just al davant. Aquell dia era núvol però en aquell moment uns raigs de sol van omplir tot el solar abandonat i una lluïssor va esclatar davant l'Eva, era petita però la sensació que li va fer a ella en aquell moment i sempre ho explicarà així fou que va omplir tota la ciutat de llum.

Corrent, pujà d’una revolada a l’acera i de l'acera a el pis que tenien els seus pares llogats i que anys més tard després d’estalviar no sense molts sacrificis (masses segons el pare de l’Eva i en Joan) deixarien per una casa a la muntanya per anar a fer de pagesos (però això ja és una altra història), la qüestió és que l'Eva entrà per la porta d'una revolada i un cop dins el menjador s’enfilà a la taula en senyal de victòria.

Aquell mes en Joan i l’Eva van aprovar amb nota un control sobre metalls que la nostra societat utilitzem i, respecte, a complir-se el seu primer desig per haver trobat el primer fragment de plat extret a amèrica. L'Eva n’estava segura que sí que s’havia complert mentre jugava amb el seu germà i des d’aquell esdeveniment amic inseparable d’aventures.

Aprendre a omplir

Mireu, quan ompliu i buideu
allò que tant hem anhelat
ens queda un silenci
i un mal o bon o mal record
Tant hi fa! per omplir hem de buidar
I per omplir cal viure.

Una mostra negra i gorda

Una mosca negra i gorda
s’ha aturat a la meva galta
n’estic tip de les pessigolles
i la seva fotuda tossudesa.

Negra i gorda és la mosca
Estic fart del seu brogit
i no poder-la esclafar
suo i faig pudor

Gorda i negra mosca
esclafada i sanguinolenta
contra el vidre
Que n’aprengui!

Aquesta poesia també forma part de la meva col·lecció de poemes estripats.

Comparsa de casament

Almenys menjaré bé si és que
no vomito tot el que he pres
d’una mala digestió.

Sóc un collons de comparsa d’una
obra mal representada... ara toca
riure, ara mocador enlaire, ara parlar
ara beure, ara... sort dels lavabos

No fan bé de convidar-me!
No faig bé de venir!
Els meus instints psicòpates d’assassí
es desperten en aquestes situacions

He de marxar, sense dir res
no fos cas que faci una bestiesa

Aquesta poesia forma part de la meva col·lecció de poemes estripats, alguns d'ells per evitar problemes no sé si m'atreviré a posar mai... ;))

Gelosia natural

Després de cinc anys de presó, avui la Teresa ha obtingut el règim obert i surt al carrer per primera vegada. Es disposa a passar el dia fora. Primer de tot busca una floristeria per comprar una rosa. Avui podrà acabar el que fa cinc anys havia començat i li regalarà una rosa vermella a la dona que tant havia estimat. La dona que també fou la causa que la tanquessin a la presó aquells cinc llargs anys i que no havia tornar a veure mai més.

- Una rosa si-us-plau. – li diu a la dependenta, agafant una rosa vermella engalanada discretament amb una falguera verda.

A la floristeria de costat hi havia roses vermelles i grogues. La Teresa aliena als sentiments de les roses grogues n’agafà una de vermella, normal, pel que li interessava no valia una rosa groga. Però això les roses grogues no ho entenien i client darrera client que havia passat aquest matí triaven roses vermelles. No podien creure perquè se les estimaven més. Aquell fet que la Teresa amb tota la normalitat del món va fer, va ser la gota que va fer vessar el got i les roses van decidir agafar-se la justícia per la seva banda. Vermelles de ràbia incontrolada van assaltar el cistell de les roses vermelles afogant-les i treiente’ls-hi fins l’últim pètal que va quedar surant damunt l’aigua. Després es van abalançar xisclant damunt la Teresa, clavant-li totes les punxes, tres van ajuntar-se i es van colocar al coll com un collaret per intentar afogar-la, quatre li feren l’entrebancada,... La Teresa llançant la rosa vermella xisclava de por.
Uns nois que passaven per allà, veient l’escena, hi van intervenir traient les roses grogues amb males maneres de damunt la Teresa. Els cactus que entenien la marginació que patien es solidaritzaren amb les roses grogues i s’abalançaren sobre els nois. En aquell moment en Joan, un dels nois que la xicota l’havia engegat feia uns quants dies i per tant no tenia cap por per la seva integritat física, va agafar els càctus amb les mans i els anava llençant al mig de la carretera...
Quan la policia va arribar al lloc i va veure la baralla que s’havia muntat entre vianants i flors, va decidir que allò era feina dels jardiners. Però quan els jardiners van arribar van decidir que allò era feina de la polícia. Al no posar-se d’acord la discussió va pujar de to fins arribar les mans.
El fet, com us podeu imaginar, excepcional i mai vist, va arribar fins a l’alcaldessa que corrents pel carrer, sense cotxe oficial i amb el seu vestit jaqueta es va arribar fins el carrer on la baralla havia anat pujant encara més de to i unes ortigues d’un descampat del costat es van posar a favor dels jardiners.

- Prou!!!! – crida amb totes les seves forces l’alcaldessa.

Tothom va parar, roses, ortigues, cactus, nois, policies, vianants, jardiners,... La Teresa, mig afogada i molt esgarrapada. Va agafar el que quedava de la rosa vermella, es va adreçar a l’alcaldessa per donar-li i li va dir.

- Té, mala puta, ja no t’estimo.

el segon vagó continuació....

A la ciutat dita gran, el barri on vivia actualment era conegut com a vell. No estava ordenat, ni tampoc calia, no estava net, ni tampoc calia, no hi havia gaires flors, ni tampoc calia, però hi havia vida, això sí que calia. Vivia en un petit estudi al 5 pis que s’hi arribava per unes escales estretes i de difícil agafar-hi el compàs, però era molt lluminós i això per mi és important. Quan sortia al carrer la meitat de les botigues estaven tancades i pintades amb graffitis de tota mena, no m’importava, creia que era una expressió artística efímera prou interessant.
Però en el carrer hi havia una botigueta molt petita que sempre m’havia atret perquè dins hi venien de tot... ah! I el que és més important en aquell barri hi vivien forces gitanos... i la botiga era d’un gitano que feia temps s’havia dedicat a la màgia. El coneixia bé i era un bona home que sovint m’explicava històries inverosímils com la que explicava que un dia havia trobat una noia que li demanava comprar grans dosis de paciència. Ja en tenia d’això però no era lo més normal del món que li demanessin, normalment la gent volia venjança, silenci, pòcimes d’amor, bona sort... però feia temps que ningú li demanava paciència. Se’n recorda perfectament perquè aquell dia pel matí la seva filla havia arribat a la botiga per dir-li que se n’anava amb un “paio” a voltar per Sud Amèrica i es van discutir durant una bona estona, sense poder-la convèncer-la... i el mínim que havia aconseguit era poder conèixer el noi i que vingués a sopar un dia a casa. “hauré d’amagar la calavera del meu besavi, l’amulet de dents de difunts del Nil que tant li havia costat aconseguir...

el segon vagó

Aquell matí a l’estació només hi havia una noia jove amb una motxilleta de color blau i una carpeta que agafava suament entre els seus braços i el seu pit, un home amb un” traje” gris i una corbata blau marí que desentonava molt, jo amb cara de son i un vent de tardor fred que feia caure les primeres fulles de la temporada. Recolzat a la paret de l’estació observava la noia que nerviosa es mirava el mòbil constantment des de feia una estona i l’home que no parava de parlar amb el mòbil... Fou en aquell punt i quan el vent fred s’aturà que va aparèixer com per art de màgia de les vies una caravana de gitanos, tocant i dansant. Els de davant feien circ, res espectacular però amb una coreografia molt ben treballada i un gran somriure a la boca. Els nens i les nenes envoltaven el grup amb cintes de tots colors. Més enrere un vagó plataforma duia els músics que tocaven mentre tots de nois i noies ballaven amb vestits llampants al seu costat.
La noia va deixar de mirar el mòbil i llançant-lo a la paperera es va afegir entre el circ amb un gran somriure a la boca. L’home després de l'ensurt inicial va llançar el mòbil a terra, se’l va mirar amb compassió i picant-li l’ullet es llença entre els ballarins per seguir el ritme. En aquells moments un missatge em va arribar al mòbil, "rcorda k hm quedat l 2 vago". Li regalo el mòbil a un mico simpàtic que en aquell moment passava per allà i calmadament m’adreço a l’andana per pujar a la plataforma on tocaven els músics i que suaument estava arribant per no aturar-se i continuar...

Una pausa a la "monotonia"

Si agafem un dia i el regirem fins que el posem de cap per avall i llavors caminem per ell. Lentament. Aturant-nos en cada moment per saber com serà si el girem de cap per amunt i mentre al nostre voltant tothom, per enveja i admiració també regira el seu dia i resulta que al final és una univers caòtic de gent que camina de cap per avall i enrera. Ja està, ho hem aconseguit... hem creat un dia diferent i hem convidat a la monotonia a fer una cafè perquè no intenti evitar que posem el “nostre” dia de cap per avall.

"El començament d'una gran dia que vaig poder girar"

La vida és una constant sorpresa.

Sense cap mena de dubte estava inquiet perquè no sabia ben bé que fer en aquella situació... estava allà palplantat mirant si calia esforçar-se per tal de començar a córrer darrera aquell general japonès de la segona guerra mundial... mira que n’és de baix però com corre el tiu. No acabava de saber que hi feia aquest general allà... mira que hi pensava... havia aparegut una hora abans de darrera unes bardisses mentre feia el seu passeig matinal un dimecres 11 d’agost del 2010. I la veritat és que de japonès només sabia: “sushi”, “tokio” i “gaudi”... per tant durant una hora no es van entendre de res fins que sense fer res el petit general es va arrencar a córrer sable en ma cridant banzai!!! “no serà una càmera oculta”... s’ho va treure del cap quan al cap d’una estona encara corria, el japonès, muntanya amunt. No crec que un actor fes durar tant la comèdia i, suposo, que algú ja s’hagués acostat. Quan el va perdre de vista, ben bé després de mitja hora, va decidir no seguir-lo més per mandra que no per curiositat. I seure allà per tal de refer-se de la situació, que no es pot dir que fos d’espant, rara en tot cas. Després d’uns minuts va decidir mirar rera les bardisses a veure si veia si veia alguna cosa. Unes passes i res, no hi havia res... en sortir de darrera les bardisses alguna cosa incomprensible li va passar... a l’altra banda hi havia el general japonès assegut i plorant. Allò el va entendrir i passant-li la mà per darrera el va consolar i va saber que allò li canviaria la vida per sempre per bé o malament... i va tenir una sensació agradable.

Un dia ben aprofitat

En Joan està quiet a la cantonada sense creure el que li està passant. És dilluns i, per tant, ahir era diumenge; “i si aquesta setmana han decidit començar-la pel dissabte i saltar-se el dilluns?” Pensa quiet observant el que l’envolta. Però no. Tothom al seu voltant fa cara de dilluns, en aquell moment li ha passat una dona amb cara adormida i feliç, recorda que el cap de setmana ha pogut veure els seus fills tots junts, que és el que més desitja en aquesta vida, un cap de setmana familiar. Uf! pensa ell, perquè? quin rotllo? No ho entén perquè no té fills li dirien tots alhora sense dubtar-ho... (gran frase aquesta...).
En aquest moment passa el carter amb moto i s’atura, mal aparca la moto al costat de la cantonada i amb un paquet de cartes a la mà li passa pel davant... sense gaire veu li xiuxeja a el carter “és dilluns?”. S’atura i se’l queda mirant amb cara estranya (de fet és normal, no? El que realment seria rar és que un dilluns algú que et demana pel dilluns de bon matí no et sorprengui i com a primera reacció et pensis que t’està gastant una punyetera broma) i el carter no estava pas per bromes, estava fent una substitució i aquesta era la última setmana de feina i per una setmana no podria cobrar de l’atur. Per tant amb tota la ironia que era capaç de deixar anar li diu “no, avui tothom fa festa perquè han decidit repetir el diumenge”. Uf!! va exclamar ell allà a la cantonada, ara s’entén tot avui torna a ser diumenge. Quina tranquil·litat! Però una cosa ni li quadrava gens, perquè el carter que ja havia deixat totes les cartes a la bústia i engegava la moto altra cop, treballa avui? Potser amb un afany de fer ben feta la feina ha decidit treballar un diumenge?
La cantonada s’omple de gent amunt i avall, amb les presses de qualsevol dilluns, i això és el que més el feia dubtar. Un observador nat com ell que no li passa cap detall hi ha alguna cosa que no li acabava de lligar. Clar! la gent no anava en xandall i com tothom sap el diumenge el xandall és l’uniforme oficial. “I si el carter m’ha enganyat?” ostres! No s’ho podia arribar a creure, un carter dient mentides. “No serà una mala influència per les cartes?” pensa aïradament. Finalment, ell, allà a aquella cantonada sap de ben segur que és dilluns. Es torna a preocupar i molt, una suor freda li comença a córrer pel front. Passa una noia molt bonica amb bicicleta, però en aquest moment no se la pot mirar com hagués fet un dilluns qualsevol. Passa una àvia amb un carretó de la compra i li cau una poma al terra que rodola fins els seus peus. La cull, se la mira i li dóna, la poma és ben vermella.

Continua quiet a la mateixa cantonada, encara no entén que li està passant, diria que és dimarts. Encara no sap ben bé perquè ho és, ni tampoc n’està segur si ahir era dilluns. Mira al seu voltant, la gent passa davant seu, molts cotxes, pocs a peu, encara menys en bicicleta. Els cotxes tenen la mania de només posar-hi una persona, quan en fan de les altres persones?. Cerca amb preocupació alguna senyal que sigui dimarts o dimecres o dissabte. No acaba de estar-ne segur, continua dret i quiet i observa. Duu una maleta agafada de la mà i la deixa a terra, li començava a fer nosa i no valia la pena tenir-la agafada. “però quin collons de dia és avui?” diu en veu baixa. Sembla que la gent va a tot ritme i capficada, dissabte i diumenge no, anirien més relaxats. Dilluns no, anirien més adormits. Divendres tampoc, les cares serien de més felicitat. Doncs queda el dimarts, el dimecres o el dijous. No es decideix per quin d’aquests tres dies. “I si ho faig a sorts” pensa. Un home de mitjana edat li agafa la maleta i es posa a córrer... “Eh!! Lladre!!” Crida allargant la mà i fent l’intenció de córrer, però fa un pas i s’atura. “ Ara no puc deixar la cantonada”. El Lladre tres carrers més enllà s’amaga en un descampat i obre la maleta, papers, una poma, bolígrafs, una agenda, res... de bo. Un altre furt sense sort, des que es va quedar sense feina de carter i d’això ja en fa uns quants mesos que per viure ha de mal robar, però se li dóna més malament que repartir les cartes i paquets per les cases... i té gana. A la cantonada, ell està intentant esbrinar quin dia és mentre una noia li passa en bicicleta pel davant menjant una poma molt vermella i li cluca l’ullet.