Però per en Joan el pitjor era les moltes feines que l’havien despatxat pel mateix, les desmaiades, i mira que n’hi havia que li agradaven! Però després de la segona, la tercera o la quarta, no havia conservat mai cap feina passada la cinquena desmaiada. Encara recorda la primera desmaiada mentre feia de guia turístic durant una visita en un bosc molt conegut de la contrada. Quan el grup més el necessitava per sortir ràpidament del maleït bosc degut a la tempesta, que feia poc que havia començat, en Joan es va desmaiar... part del grup es va quedar a reanimar-lo, la resta va córrer amb tanta mala pata que es van equivocar de direcció i quatre hores després els bombers encara buscaven turistes.
Aquestes desmaiades, molt freqüents, van començar quan en Joan tenia 16 anys, abans creu que no li havia passat mai. I eren degudes a una estranya malaltia que feia que en cas de tensió i molts nervis (vaja! en estat d’angoixa diríem) en Joan es desmaiés com a mecanisme de defensa. Ja havia decidit no dir res a ningú perquè en el fons li agradava veure les cares de la persona o les persones que l’envoltaven quan es despertava... sí! ho reconeixeria al psicoanalista anys més tard que s’havia tornar addicte a aquestes cares i si hagués pogut els hi hagués fet una fotografia. La gent que patia la primera desmaiada sempre eren cares de perplexitat i alhora espant, però al segon o tercer cop les cares es transformaven de perplexitat a enfadament... no entenien com enmig de la discussió podia desmaiar-se. Alguns li retreien que no es podia discutir res amb ell. A ell ja li anava bé, mai li havia agradat tenir que discutir per les coses.
El problema és quan va aconseguir ser bomber, tenia ganes de saber com serien les cares després de la primera desmaiada enmig d’un foc. Cada cop necessitava situacions més extremes per satisfer l’addicció. Com aquell dia que va provocar una discussió amb la seva novia, que després d’aquell fet ja no ho fou, tot conduint ell el cotxe. Encara recorda la cara d’espant de la noia enmig d’airbags, "gran imatge" va pensar. En Joan anava amb molta il•lusió a la caserna dels bombers a treballar tot pensant “avui serà el dia”. El gran moment finalment va arribar, fou durant un incendi en un bloc de pisos i va esdevenir quan el seu company l’escridassava que li dones aigua perquè estava en perill sense conèixer que a en Joan se li havia travat la clau d'obrir el pas de l’aigua. En Joan es va desmaiar entre flames i el seu company va morir entre flames. Quan es despertà a l'hospital les cares vora seu eren de molta de tristesa i no li van agradar gens ni mica. Va ser llavors que va decidir posar-se en mans d’un psicoanalista. La veritat és que encara no sap si li va bé o no perquè sempre s’ha desmaiat cinc minuts després de començar la visita i ja va per la sisena sessió...
