El relat curt no està en el que hem escrit, ni molt menys, sinó en el que hem pensat. Sol ser la síntesis d’un llibre exprimit en poques frases i en encara menys paràgrafs. Una gran història que deixa pels qui els hi agrada la imaginació lliurar-se en omplir ells mateixos la resta fins a esdevenir una autèntica novel•la. No és menys difícil escriure un relat curt que un gran llibre.... en imaginació. Perquè sempre d’un relat curt en pot sorgir una gran novel•la, només cal fer el gran esforç (aquí sí que cal ser constant i conscient de la dificultat que pot suposar) d’omplir-lo i anar afegint-hi ramals i més ramals de petites històries que desemboquen plàcida o violentament en el tronc principal.
I ser conscients que no tot està en el que veiem, sentim o escrivim.... el millor està en el que no veiem, no sentim o no escrivim però podem imaginar... i aquesta imaginació si que és nostre i depèn única i exclusivament de nosaltres, i permeteu-me dir-ho, que sinó ens agrada és que som uns masoquistes o uns fotuts tanoques!
dissabte, 23 d’octubre del 2010
dilluns, 11 d’octubre del 2010
Evasió al nord!
Ell feia pocs dies havia estat en un estat de xoc absolut… no entenia perquè li havia comentat allò. Ni que carai li havia fet perquè el maltractés d’aquella manera, el que és segur és que si ara era allà assegut vora l’oceà contemplant com fosquejava després de fer-se clar fa escassament tres hores, envoltat de neu i gel i fent molt de fred, és perquè aquelles paraules encara li ressonaven al cap. Paraules dures com mai havia sentit i que havien provocat que necessités aïllar-se per tal de poder relativitzar-les i Grenlàndia li havia semblant una bona solució...
Mentre, allà assegut esperava l’aurora boreal que ahir no havia pogut veure i mentre esperava, tot i el fred, el cap li donava voltes “perquè ella no havia volgut anar a jugar al minigolf amb ell?!” i es capficava en les seves contestes repetides i injustes, que no hi volia anar-hi perquè no li motivava anar-hi amb ell, que ja hi aniria amb un altre... no ho entenia.
Però l’aurora l’ajudaria a dissipar dubtes i fer-se més valent, n’estava segur! Li agradava estar allà malgrat el fred, la neu, la foscor que deixava entreveure un cel clar i uns estels molt lluminosos... i a més, no hi havia minigolfs per no tentar-lo en els records. En aquell moment de l’horitzó unes llums de color verd es posaren a dansar com fantasmes de serps. Tot record o mal record del passat se li va oblidar, l’aurora el tenia pres en aquella roca. Si va estar més d’una hora fins que la hipnotització va desaparèixer i llavors calmadament es va aixecar i va entendre per fi que a ell tampoc li agradava jugar el minigolf però que allò tampoc era l’important de tot plegat...
I que n’estava de content de ser allà per haver pogut veure una aurora boreal, la resta no tenia cap importància.
dilluns, 4 d’octubre del 2010
El somnàmbul piròman
Tenir somnambulisme no és un fet molt abundant entre la població, es creu que una de cada cinc persones pot ser somnàmbul en algun moment de la seva vida. Ara, ser un somnàmbul i perillós això si que no és gens habitual per sort de tothom... En Joan Despert n’era un d’aquests casos, tant aviat que es posava a dormir podia aixecar-se i calar foc a allò que tant el preocupava des de feia dies. Ningú ho sabia aquest fet, de fet aquestes circumstàncies descrites no les sabia ni ell! De haver-les sabut amb anterioritat hagués dormit lligat, tancat a pany i clau i la clau amagada... vaja! Que hagués pres qualsevol estratègia per no sortir de casa seva en plena nit i poder fer aquell disbarat.
Tot plegat va començar amb un petit detall de res. Un cotxe, on el conductor es va adormir a causa del insomni que feia 4 mesos no el deixava dormir més de 3 hores seguides, va aixafar un arbre que li agradava molt del davant de casa seva. Ningú va prendre mal per sort si exceptuem l’arbre, és clar! que va quedar mal partit al damunt del capó del cotxe, prou que en Joan Despert va intentar fer-li el boca a boca però res! L’arbre no es va refer i la brigada de l’ajuntament l’endemà el va serrar, de mala manera pensava en Joan, perquè un arbre com aquell es mereixia una manera de serrar més digne. Allò, podem afirmar, que el va emprenyar i molt! Tot plegat es va convertir amb els dies en melancolia, sempre que sortia de casa i veia l’espai buit on hi havia d’haver hagut l’arbre, a en Joan Despert, se li negaven els ulls. Li costava acceptar aquella pèrdua. A vegades, per la feina, li tocava marxar uns dies, tres o quatre com molt, no és que li agradés però s’havia de fer. Aquell cop va preparar la maleta amb més cura de l'habitual, va comprovar si tot era correcte abans d’agafar un taxi, bitllets? Sí, DNI? Sí, diners? Sí, foto abraçat al seu estimat arbre? Sí. La veritat és que en tenia ganes de marxar uns dies perquè així oblidaria l’arbre, o això és el que ell almenys creia. El fet de veure sovint aquell forat on durant anys havia estat l'arbre li feia recordar amb nostàlgia malaltissa les bones èpoques, quan l’arbre com a acte d'amor i sense demanar-li res a canvi li feia ombra.
La gran sorpresa, que pocs minuts després va passar a indignació, fou quan en tornar i baixar del taxi es va trobar un arbre plantat en el lloc de l’altre. I que lleig que n’era!! Com poden haver substituït un arbre per un altre tant aviat!! Que ja no respecten ni el dol? Va pensar en Joan. Quins collons!! Demà al matí aniria a l’ajuntament a demanar explicacions. Aquella nit no va poder dormir d’indignació i això que es va prendre unes quantes pastilles de valeriana. Molt adormit l’endemà va anar a l’ajuntament però el van marejar de dalt a baix i sempre que algú l’enviava a un altre insensible funcionari sentia com l’altre se’n fotia a la seva esquena. Van passar els dies i no se’n sortia... fins que va aconseguir audiència amb l’Alcalde dient que era per un tema d’Urbanisme summament important. Allà, al despatx de l’alcalde, el primer que feu fou ensenyar-li la fotografia d’ell abraçat a l’arbre i li va explicar tot! Com l’estimava, quina gran pèrdua, .... l’Alcalde que no donava crèdit a allò que sentia i que la única explicació possible era que portés una càmera oculta per gravar-lo i després ridiculitzar-lo a la televisió local, amb un cop a l’esquena el va engegar amb paraules amables i dient que sí que era una gran pèrdua però que havia d’afrontar la vida amb un nou arbre.... Va marxar indignat!!! Molt!!! I fou en aquell moment que el món se li va caure a sobre, en una fotografia de l’ajuntament, una fotografia que no havia vist al entrar, va veure l’alcalde i tot de gent d’esquena al seu arbre amb uns somriures falsos... semblaven gent famosa. Com podia ser aquella infidelitat!! No se’n sabia avenir de cap de les maneres. Gent dolenta! Segur que havien obligat a l’arbre a sortir a la foto i a saber quina altra humiliació i depravació més...
L’endemà al matí els titulars del diari treien la notícia: “Veí amb somnambulisme perillós crema sense ser-ne conscient l’ajuntament”.
Tot plegat va començar amb un petit detall de res. Un cotxe, on el conductor es va adormir a causa del insomni que feia 4 mesos no el deixava dormir més de 3 hores seguides, va aixafar un arbre que li agradava molt del davant de casa seva. Ningú va prendre mal per sort si exceptuem l’arbre, és clar! que va quedar mal partit al damunt del capó del cotxe, prou que en Joan Despert va intentar fer-li el boca a boca però res! L’arbre no es va refer i la brigada de l’ajuntament l’endemà el va serrar, de mala manera pensava en Joan, perquè un arbre com aquell es mereixia una manera de serrar més digne. Allò, podem afirmar, que el va emprenyar i molt! Tot plegat es va convertir amb els dies en melancolia, sempre que sortia de casa i veia l’espai buit on hi havia d’haver hagut l’arbre, a en Joan Despert, se li negaven els ulls. Li costava acceptar aquella pèrdua. A vegades, per la feina, li tocava marxar uns dies, tres o quatre com molt, no és que li agradés però s’havia de fer. Aquell cop va preparar la maleta amb més cura de l'habitual, va comprovar si tot era correcte abans d’agafar un taxi, bitllets? Sí, DNI? Sí, diners? Sí, foto abraçat al seu estimat arbre? Sí. La veritat és que en tenia ganes de marxar uns dies perquè així oblidaria l’arbre, o això és el que ell almenys creia. El fet de veure sovint aquell forat on durant anys havia estat l'arbre li feia recordar amb nostàlgia malaltissa les bones èpoques, quan l’arbre com a acte d'amor i sense demanar-li res a canvi li feia ombra.
La gran sorpresa, que pocs minuts després va passar a indignació, fou quan en tornar i baixar del taxi es va trobar un arbre plantat en el lloc de l’altre. I que lleig que n’era!! Com poden haver substituït un arbre per un altre tant aviat!! Que ja no respecten ni el dol? Va pensar en Joan. Quins collons!! Demà al matí aniria a l’ajuntament a demanar explicacions. Aquella nit no va poder dormir d’indignació i això que es va prendre unes quantes pastilles de valeriana. Molt adormit l’endemà va anar a l’ajuntament però el van marejar de dalt a baix i sempre que algú l’enviava a un altre insensible funcionari sentia com l’altre se’n fotia a la seva esquena. Van passar els dies i no se’n sortia... fins que va aconseguir audiència amb l’Alcalde dient que era per un tema d’Urbanisme summament important. Allà, al despatx de l’alcalde, el primer que feu fou ensenyar-li la fotografia d’ell abraçat a l’arbre i li va explicar tot! Com l’estimava, quina gran pèrdua, .... l’Alcalde que no donava crèdit a allò que sentia i que la única explicació possible era que portés una càmera oculta per gravar-lo i després ridiculitzar-lo a la televisió local, amb un cop a l’esquena el va engegar amb paraules amables i dient que sí que era una gran pèrdua però que havia d’afrontar la vida amb un nou arbre.... Va marxar indignat!!! Molt!!! I fou en aquell moment que el món se li va caure a sobre, en una fotografia de l’ajuntament, una fotografia que no havia vist al entrar, va veure l’alcalde i tot de gent d’esquena al seu arbre amb uns somriures falsos... semblaven gent famosa. Com podia ser aquella infidelitat!! No se’n sabia avenir de cap de les maneres. Gent dolenta! Segur que havien obligat a l’arbre a sortir a la foto i a saber quina altra humiliació i depravació més...
L’endemà al matí els titulars del diari treien la notícia: “Veí amb somnambulisme perillós crema sense ser-ne conscient l’ajuntament”.
dissabte, 2 d’octubre del 2010
Un tros de plata
L’Eva es trobava dempeus a la taula amb un tros de roca bastant irregular a la seva mà esquerra, en aquell moment, la roca, la tenia alçada per damunt del seu cap en senyal de triomf davant tota la seva família que astorada no es podia creure com una nena de ja 12 anys podia fer allò.
De la pedra hi sobresortia un lluïssor molt blanca i metàl•lica en una punta, la resta era d’un color marró pàl•lid que no és per desmerèixer el color marró pàl•lid però passava totalment desapercebut a la vista de tothom.
- Però nena que hi fas enfilada aquí i que hi duus a la mà. (li comenta la mare fent-se enrere amb la cadira).
- Vols fer el favor de baixar d’aquí!! Ja ets una mica gran per fer aquestes coses. (Li comenta el pare tot aixecant-se i alhora movent el dit índex de la ma dreta en senyal d’avís).
L’Eva mai havia entès perquè la gent per renyar fa servir el dit índex o posa la ma plana tot movent-la. No seria molt millor un bon llengot, sempre es preguntava, de passada també seria més divertit. Només el seu germà sabia que hi feia allà dreta damunt la taula fent la dansa de la victòria.
Una setmana abans, un soroll a la nit havia despertat l’Eva, era un soroll com la d’algú que no vol fer soroll però inesperadament s’entrebanca. Al sortir a fora el passadís va poder veure com el seu germà, de la mateixa edat perquè va tenir la mala sort que “aquell” naixés quinze minuts abans, intentava sortir de l’habitació i anar a no sé on. La seva primera reacció fou cridar-lo o espantar-lo però va decidir seguir-lo amb molt de silenci. No va ser pas cap gran aventura perquè el que pensava que seria un llarg viatge va resultar ser-ho, només, fins a el safareig que tenien vora la cuina. Però ella sí que no volia fer soroll i no en feia! no com el burro del seu germà. Quieta en un racó va veure com s’ajupia i desembolicava un drap molt vell amb una espècie de carta i tot de pedres dins.
- Joan que fas? – va dir deixant-se dur per la seva curiositat.
L’esglai que va tenir en Joan en aquell moment va ser monumental, encara que mai, mai! en Joan reconeixerà per més que l’Eva li demani que, en aquell moment, ell es va espantar.
- Osti! No hauries de dormir tu?
- I tu?
- Ahir vaig trobar això enterrat en el solar d’aquí davant abans que arribés tard a casa i la mare em castigués sense poder mirar la tele. Amb tot aquest enrenou no vaig poder veure bé que carai hi havia i ara he vingut a mirar-lo.
El que hi havia dins eren quatre roques amb incrustacions de un metall blanc i de lluïssor metàl•lica. Dins també hi havia un paper que deia:
Plata d’amèrica. La plata a diferència de l’or és molt més dura i si bé l’or està sota la influència del sol, la plata de la lluna. Heu de buscar el tros de roca que falta i en una nit de lluna plena els raigs de llum faran que qui l’hagi trobat se li compleixi el primer desig de la seva vida.
La plata, mineral noble i enemic de les criatures de la nit se ha utilitzat des de fa més de 4.000 anys per l’home. Aquesta, que espero que tingueu la sort de tenir a les mans és la primera que es va extreure d’Amèrica i el cabdill asteca Tezozomoc la va beneir per ser la primera. Però aquesta benedicció duia també una maledicció a la resta de la plata que s'extreiés a Amèrica perquè duria la cobdícia a Europa, i això a la llarga seria la font de tots els mals.
Moltes d’aquestes paraules no sabien ben bé que volien dir, però el que si que es pot assegurar és que l’Eva i en Joan observaven amb cara de badocs les roques. Podien veure com la plata feia unes làmines primes sobreposades una damunt de l’altra.
L’endemà emocionats tots dos, com fa molt de temps que no ho estaven, anaren ràpidament al solar abandonat on en Joan havia trobat el seu tresor, tal com li agrada dir ell. La plata sovint anava associada al sofre i provenia del llatí argentum que volia dir lluïssor blanca, és un metall dúctil, mal•leable, tou i brillant, tot això havien llegit l’Eva i en Joan apassionadament aquest migdia a l’escola.
Entre les runes aquell dia no van trobar res interessant, un tros de llauna de cocacola que el brillar entre la runa va fer esglaiar en Joan, una sabata vella, tres bosses de plàstic i un rodamón que s’havia aturat a demanar-los-hi que hi feien allà. Ells amb tota l'amabilitat del món, finalment, el van poder distreure i foragitar donant-li cadascú el seu entrepà, no fos cas que els hi fes la competència. Uns vianants més tard, uns carrers més enllà, comentaven que li devia passar a aquell home mentre cridava en veu alta que s’havia trobat dos angelets a la terra... I així cada dia. Dia rere dia. Sense èxit. Fins que una setmana més tard, ja enduts per una baixada d’ànims, en Joan va decidir que seria millor anar a mirar la tele i l’Eva asseguda damunt d'un piló de runes mirava amb cert desànim un altre piló de runes que tenia just al davant. Aquell dia era núvol però en aquell moment uns raigs de sol van omplir tot el solar abandonat i una lluïssor va esclatar davant l'Eva, era petita però la sensació que li va fer a ella en aquell moment i sempre ho explicarà així fou que va omplir tota la ciutat de llum.
Corrent, pujà d’una revolada a l’acera i de l'acera a el pis que tenien els seus pares llogats i que anys més tard després d’estalviar no sense molts sacrificis (masses segons el pare de l’Eva i en Joan) deixarien per una casa a la muntanya per anar a fer de pagesos (però això ja és una altra història), la qüestió és que l'Eva entrà per la porta d'una revolada i un cop dins el menjador s’enfilà a la taula en senyal de victòria.
Aquell mes en Joan i l’Eva van aprovar amb nota un control sobre metalls que la nostra societat utilitzem i, respecte, a complir-se el seu primer desig per haver trobat el primer fragment de plat extret a amèrica. L'Eva n’estava segura que sí que s’havia complert mentre jugava amb el seu germà i des d’aquell esdeveniment amic inseparable d’aventures.
De la pedra hi sobresortia un lluïssor molt blanca i metàl•lica en una punta, la resta era d’un color marró pàl•lid que no és per desmerèixer el color marró pàl•lid però passava totalment desapercebut a la vista de tothom.
- Però nena que hi fas enfilada aquí i que hi duus a la mà. (li comenta la mare fent-se enrere amb la cadira).
- Vols fer el favor de baixar d’aquí!! Ja ets una mica gran per fer aquestes coses. (Li comenta el pare tot aixecant-se i alhora movent el dit índex de la ma dreta en senyal d’avís).
L’Eva mai havia entès perquè la gent per renyar fa servir el dit índex o posa la ma plana tot movent-la. No seria molt millor un bon llengot, sempre es preguntava, de passada també seria més divertit. Només el seu germà sabia que hi feia allà dreta damunt la taula fent la dansa de la victòria.
Una setmana abans, un soroll a la nit havia despertat l’Eva, era un soroll com la d’algú que no vol fer soroll però inesperadament s’entrebanca. Al sortir a fora el passadís va poder veure com el seu germà, de la mateixa edat perquè va tenir la mala sort que “aquell” naixés quinze minuts abans, intentava sortir de l’habitació i anar a no sé on. La seva primera reacció fou cridar-lo o espantar-lo però va decidir seguir-lo amb molt de silenci. No va ser pas cap gran aventura perquè el que pensava que seria un llarg viatge va resultar ser-ho, només, fins a el safareig que tenien vora la cuina. Però ella sí que no volia fer soroll i no en feia! no com el burro del seu germà. Quieta en un racó va veure com s’ajupia i desembolicava un drap molt vell amb una espècie de carta i tot de pedres dins.
- Joan que fas? – va dir deixant-se dur per la seva curiositat.
L’esglai que va tenir en Joan en aquell moment va ser monumental, encara que mai, mai! en Joan reconeixerà per més que l’Eva li demani que, en aquell moment, ell es va espantar.
- Osti! No hauries de dormir tu?
- I tu?
- Ahir vaig trobar això enterrat en el solar d’aquí davant abans que arribés tard a casa i la mare em castigués sense poder mirar la tele. Amb tot aquest enrenou no vaig poder veure bé que carai hi havia i ara he vingut a mirar-lo.
El que hi havia dins eren quatre roques amb incrustacions de un metall blanc i de lluïssor metàl•lica. Dins també hi havia un paper que deia:
Plata d’amèrica. La plata a diferència de l’or és molt més dura i si bé l’or està sota la influència del sol, la plata de la lluna. Heu de buscar el tros de roca que falta i en una nit de lluna plena els raigs de llum faran que qui l’hagi trobat se li compleixi el primer desig de la seva vida.
La plata, mineral noble i enemic de les criatures de la nit se ha utilitzat des de fa més de 4.000 anys per l’home. Aquesta, que espero que tingueu la sort de tenir a les mans és la primera que es va extreure d’Amèrica i el cabdill asteca Tezozomoc la va beneir per ser la primera. Però aquesta benedicció duia també una maledicció a la resta de la plata que s'extreiés a Amèrica perquè duria la cobdícia a Europa, i això a la llarga seria la font de tots els mals.
Moltes d’aquestes paraules no sabien ben bé que volien dir, però el que si que es pot assegurar és que l’Eva i en Joan observaven amb cara de badocs les roques. Podien veure com la plata feia unes làmines primes sobreposades una damunt de l’altra.
L’endemà emocionats tots dos, com fa molt de temps que no ho estaven, anaren ràpidament al solar abandonat on en Joan havia trobat el seu tresor, tal com li agrada dir ell. La plata sovint anava associada al sofre i provenia del llatí argentum que volia dir lluïssor blanca, és un metall dúctil, mal•leable, tou i brillant, tot això havien llegit l’Eva i en Joan apassionadament aquest migdia a l’escola.
Entre les runes aquell dia no van trobar res interessant, un tros de llauna de cocacola que el brillar entre la runa va fer esglaiar en Joan, una sabata vella, tres bosses de plàstic i un rodamón que s’havia aturat a demanar-los-hi que hi feien allà. Ells amb tota l'amabilitat del món, finalment, el van poder distreure i foragitar donant-li cadascú el seu entrepà, no fos cas que els hi fes la competència. Uns vianants més tard, uns carrers més enllà, comentaven que li devia passar a aquell home mentre cridava en veu alta que s’havia trobat dos angelets a la terra... I així cada dia. Dia rere dia. Sense èxit. Fins que una setmana més tard, ja enduts per una baixada d’ànims, en Joan va decidir que seria millor anar a mirar la tele i l’Eva asseguda damunt d'un piló de runes mirava amb cert desànim un altre piló de runes que tenia just al davant. Aquell dia era núvol però en aquell moment uns raigs de sol van omplir tot el solar abandonat i una lluïssor va esclatar davant l'Eva, era petita però la sensació que li va fer a ella en aquell moment i sempre ho explicarà així fou que va omplir tota la ciutat de llum.
Corrent, pujà d’una revolada a l’acera i de l'acera a el pis que tenien els seus pares llogats i que anys més tard després d’estalviar no sense molts sacrificis (masses segons el pare de l’Eva i en Joan) deixarien per una casa a la muntanya per anar a fer de pagesos (però això ja és una altra història), la qüestió és que l'Eva entrà per la porta d'una revolada i un cop dins el menjador s’enfilà a la taula en senyal de victòria.
Aquell mes en Joan i l’Eva van aprovar amb nota un control sobre metalls que la nostra societat utilitzem i, respecte, a complir-se el seu primer desig per haver trobat el primer fragment de plat extret a amèrica. L'Eva n’estava segura que sí que s’havia complert mentre jugava amb el seu germà i des d’aquell esdeveniment amic inseparable d’aventures.
Aprendre a omplir
Mireu, quan ompliu i buideu
allò que tant hem anhelat
ens queda un silenci
i un mal o bon o mal record
Tant hi fa! per omplir hem de buidar
I per omplir cal viure.
allò que tant hem anhelat
ens queda un silenci
i un mal o bon o mal record
Tant hi fa! per omplir hem de buidar
I per omplir cal viure.
Una mostra negra i gorda
Una mosca negra i gorda
s’ha aturat a la meva galta
n’estic tip de les pessigolles
i la seva fotuda tossudesa.
Negra i gorda és la mosca
Estic fart del seu brogit
i no poder-la esclafar
suo i faig pudor
Gorda i negra mosca
esclafada i sanguinolenta
contra el vidre
Que n’aprengui!
Aquesta poesia també forma part de la meva col·lecció de poemes estripats.
s’ha aturat a la meva galta
n’estic tip de les pessigolles
i la seva fotuda tossudesa.
Negra i gorda és la mosca
Estic fart del seu brogit
i no poder-la esclafar
suo i faig pudor
Gorda i negra mosca
esclafada i sanguinolenta
contra el vidre
Que n’aprengui!
Aquesta poesia també forma part de la meva col·lecció de poemes estripats.
Comparsa de casament
Almenys menjaré bé si és que
no vomito tot el que he pres
d’una mala digestió.
Sóc un collons de comparsa d’una
obra mal representada... ara toca
riure, ara mocador enlaire, ara parlar
ara beure, ara... sort dels lavabos
No fan bé de convidar-me!
No faig bé de venir!
Els meus instints psicòpates d’assassí
es desperten en aquestes situacions
He de marxar, sense dir res
no fos cas que faci una bestiesa
Aquesta poesia forma part de la meva col·lecció de poemes estripats, alguns d'ells per evitar problemes no sé si m'atreviré a posar mai... ;))
no vomito tot el que he pres
d’una mala digestió.
Sóc un collons de comparsa d’una
obra mal representada... ara toca
riure, ara mocador enlaire, ara parlar
ara beure, ara... sort dels lavabos
No fan bé de convidar-me!
No faig bé de venir!
Els meus instints psicòpates d’assassí
es desperten en aquestes situacions
He de marxar, sense dir res
no fos cas que faci una bestiesa
Aquesta poesia forma part de la meva col·lecció de poemes estripats, alguns d'ells per evitar problemes no sé si m'atreviré a posar mai... ;))
Subscriure's a:
Missatges (Atom)