Han passat més de quatre anys i encara algun cop li ve a la memòria aquell fet. Potser per altres persones va passar totalment desapercebut però per ell va ser molt significatiu. Massa! I de tant en tant pensa amb nostàlgia i, una mica, de mal de consciència que potser hi podria haver fet alguna cosa... però el consola pensar que no. Que no hi podia fer res.
Ho recorda clarament, el dia era molt ventós, a ell li agradava el vent però aquell venia de ponent i era càlid per ser un dia de desembre i això sí que no li agradava pas. De totes maneres el cel clar i alguns tímids núvols que es movien lentament damunt del seu cap l’animaven i aquell fet el va fer sortir a fer un vol fins el centre de la petita ciutat. Va ser en arribar al semàfor del carrer on havia sentit a dir hi havia més trànsit de la ciutat, el fet va passar allà tot esperant el semàfor... ningú sap perquè però aquell semàfor de vianants que hi havia allà es va tornar boig. Es va tornar verd en un moment que no circulava cap cotxe però que tenien verd... i això va provocar que un camió despistat que accelerava perquè no se li tornés el semàfor vermell quasi m’atropelli a mi, dos nens, la seva mare i una parella d’avis que dissimulaven molt bé que feia anys que no es suportaven. Llavors quan el semàfor dels cotxes era vermell, ell continuava vermell... i així va anar fent. Més tard quan volia creuar el pas una noia de força bon veure, es va tornar verd i vermell intermitentment arrancant-li un somriure, una àvia que li havia jugat una mala passada es va posar a picar-lo amb el bastó que l’ajudava a caminar encara que ell repetidament digui que no li cal... tot plegat un liu impressionant.
Pobre semàfor encara recordo que es va posar a fer intermitències compulsivament abans que la policia municipal i la brigada l’apagués definitivament per substituir-lo per un més modern de llums al•lògens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada