Un mal despertar

La primera claror del nou dia il•lumina el campanar maquillat de vermell que ha tocat incansablement, com cada dia, les 8 del matí. Prudentment ningú li ha fet cas i els carrers del idíl•lic poble continuen buits.

Del idíl•lic poble? Quatre cases blanques amb barret vermell i plenes de mosques no fan un poble! Uns turons verds amb castanyers i oliveres no transvesteixen un projecte de poble! Aquest grup de cases són com una vella arrugada i maquillada de cabaret decadent. Júzcar no és un poble. O, almenys això era el que en pensava l’Eva d’aquell racó de món que vivia, però per sort era silenciós i la deixava dormir, evidentment, a les 8 del matí encara dormia.

En Joan no, no havien acabat de tocar les 8 del matí que s’havia alçat i no han passat ni cinc minuts que la cara encara dormida d’en Joan es transformà en pànic pel pitjor despertar, que anys més tard afirmarà, sense cap mena de dubte, de la seva vida. Acaba de llegir, en la primera pàgina del llibre que l’Eva llegeix una dedicatòria d’amor del seu amic. El fet que ell pugui tafanejar el llibre no és gens normal, perquè des de sempre l’Eva guarda zelosament les seves coses, per tant, que ahir la nit es descuidés el llibre a la tauleta que hi ha vora el sofà surt de la quotidianitat.

En Joan s’ha d’asseure, el vertigen li fa tremolar les cames, no pot pensar amb claredat. Tant sols se li repeteix, una i altra vegada, dins el cap, “dedicat a la persona que més estimo, més alegries i més bons moments m’ha donat. Pere”.
No pot pensar, no pot fer res, només seure i repetir una i altra vegada dins el cap “més estimo”. Es vol aixecar però no pot, l’habitació li dóna voltes. Finalment, un fort crit li surt de la gola:

- Joan, què et passa!? – li diu l’Eva, despertant-se sobtadament i incapaç de pensar-se mai que esdevindria després.
- Què et passa...? – li torna a repetir, espantada.
- Perquè no dius res!? – agenollant-se al seu davant.

Ara, agenollada, pot observar les llàgrimes que solquen la cara d’en Joan i cauen arrítmicament damunt les pàgines obertes del llibre.

- Collons! Joan digués alguna cosa! – diu més enfadada que espantada.

Ell se la mira, amb odi, la seva cara es contrau per cercar les paraules exactes. En aquell moment l’Eva observa a un desconegut, és incapaç de reconèixer a la persona que té al davant.

- Mira!!!! Que vol dir això!!!? – Senyala la dedicatòria i, seguidament, amb ràbia llança el llibre contra la paret fent caure un quadre de l’església del poble, que a l’Eva tant poc li agrada, i un gerro ple d’insípides flors seques.
- Tiu!! Però què collons fas!!!! – Ella s’aixeca, no entén res, està molt enfadada, s’acosta al llibre i l’obre tant ràpid com pot per llegir el que hi ha escrit.

Ara és ella que té vertigen i s’ha d’asseure a la cadira més propera. Està cansada, molt cansada, aquest despertar és l’últim que li faltava. Acaba de decidir que el deixa, aquesta relació ja no té solució. Però no li dirà ara, esperarà més cap al migdia un cop s’hagin calmat les coses. Ara tant sols li diu.

- Ostia Joan! Un altra cop!! Aquest collons de llibre és teu!