La terrassa del bar és quasi buida

La terrassa del bar és quasi buida. Aquest fet no ha d’estranyar ningú. Tot i ser un dia assolellat de finals d’agost, l’aire fred i uns núvols espessos que s’escampen ràpid pel cel, fan que la majoria de la gent que passeja decideixi passar de llarg.
Asseguts a les taules hi ha una parella d’àvies, vídues de fa molt temps, que observen el cada cop més escàs públic que passa; i un grup sorollós però poc nombrós d’estrangers, se suposa que no són del país pels trets distintius que tenen: de pell més aviat blanca, cabells rossos i un aire de forans difícil d’explicar. També, lluny de les dues vídues, però no tant allunyats del grup d’estrangers, hi ha dos nois que no es parlen, ni verbalment, ni amb gestos. Aquesta evidència es palpable tant sols observant les mirades dels dos. Mentre un està observant entretingudament un cotxe, l’altra té la mirada perduda en algú o algun indret fora del seu abast, no tant sols de la mà, sinó també de la vista. Ullant el no res pensa el següent:

- “La noia que vaig conèixer l’altra dia, lluny d’aquí, és molt guapa i interessant. M’agradaria conèixer-la millor. Em va agradar perquè es va fixar amb el que jo sóc i no amb el que tinc. Potser hauria d’anar-hi viure. Això significaria deixar la feina, un bon sou i tot el que tinc aquí per començar de nou. De fet, la feina que tinc mai m’ha agradat. Seria el moment de treballar amb allò que sempre m’ha agradat. No em faria res guanyar menys diners. Segur que ella voldria sortir amb mi. Sóc un noi prou guapo. També em podria vendre el cotxe i els aparells electrònics que tinc. Ja em compraria un cotxe de segona mà. Amb els diners que sobren podria muntar aquell negoci que sempre he volgut fer.”
(La realitat és que si s’anima a anar a conèixer aquella noia, descobrirà que és ella la que no té ganes de conèixer-lo. Perquè ell sí que valora les persones pel que tenen. I si mai canvia i decideix valorar les persones pel que són, s’adonarà que no cal anar molt lluny per deixar la feina i conèixer una noia interessant que et valori pel que ets).

L’altre, observant amb delit i una certa enveja un cotxe, també pensa:

- “Aquell cotxe vermell, que n’és de maco. El seu motor ha de ser molt potent i es veu un cotxe molt segur. Me l’hauria de comprar. Deu ser molt car, però amb el sou que cobro i un crèdit me’l puc permetre. Un sou injust, per la feina que faig hauria de guanyar molt més. M’hauré d’estar un temps sense fer grans viatges. Tampoc podré canviar la televisió de pantalla plana per una de més gran. Tot plegat segur que valdrà la pena. Amb aquest cotxe tothom es fixarà amb mi i coneixeré molta gent interessant”
(D’aquí un temps li pujaran el sou, tal com ell volia, però el continuarà trobant injust. Alhora la persona més interessant que trobarà, segons ell, serà una rossa que està com un tren).

Els núvols ja han tapat completament el cel i es preparen per deixar caure la pluja. A la terrassa, les àvies, cansades que ja no passi quasi ningú, fa una estona que han marxat. Els estrangers, que no depenen del tràfec de la gent, fa molt poc que s’acaben d’aixecar entre rialles, a resultes de la darrera broma feta de manera excepcional pel menys bromista del grup, i marxen encara rient passeig amunt. Comença a caure la primera gota, i després una altra, i una altra, lentament, com a preludi d’un xàfec que amb molt poc temps inundarà tots els carrers d’aigua. Aquesta pluja provoca que la única persona que quedava a la terrassa, s’alci precipitadament i deixi de pensar si ha de deixar la feina i anar conèixer una noia de fora o comprar un cotxe com el que estava mirant. Després de pagar al cambrer se’n va corrent carrer avall mentre pensa
“demà aniré al concessionari per saber el preu del cotxe”.