Gelosia natural

Després de cinc anys de presó, avui la Teresa ha obtingut el règim obert i surt al carrer per primera vegada. Es disposa a passar el dia fora. Primer de tot busca una floristeria per comprar una rosa. Avui podrà acabar el que fa cinc anys havia començat i li regalarà una rosa vermella a la dona que tant havia estimat. La dona que també fou la causa que la tanquessin a la presó aquells cinc llargs anys i que no havia tornar a veure mai més.

- Una rosa si-us-plau. – li diu a la dependenta, agafant una rosa vermella engalanada discretament amb una falguera verda.

A la floristeria de costat hi havia roses vermelles i grogues. La Teresa aliena als sentiments de les roses grogues n’agafà una de vermella, normal, pel que li interessava no valia una rosa groga. Però això les roses grogues no ho entenien i client darrera client que havia passat aquest matí triaven roses vermelles. No podien creure perquè se les estimaven més. Aquell fet que la Teresa amb tota la normalitat del món va fer, va ser la gota que va fer vessar el got i les roses van decidir agafar-se la justícia per la seva banda. Vermelles de ràbia incontrolada van assaltar el cistell de les roses vermelles afogant-les i treiente’ls-hi fins l’últim pètal que va quedar surant damunt l’aigua. Després es van abalançar xisclant damunt la Teresa, clavant-li totes les punxes, tres van ajuntar-se i es van colocar al coll com un collaret per intentar afogar-la, quatre li feren l’entrebancada,... La Teresa llançant la rosa vermella xisclava de por.
Uns nois que passaven per allà, veient l’escena, hi van intervenir traient les roses grogues amb males maneres de damunt la Teresa. Els cactus que entenien la marginació que patien es solidaritzaren amb les roses grogues i s’abalançaren sobre els nois. En aquell moment en Joan, un dels nois que la xicota l’havia engegat feia uns quants dies i per tant no tenia cap por per la seva integritat física, va agafar els càctus amb les mans i els anava llençant al mig de la carretera...
Quan la policia va arribar al lloc i va veure la baralla que s’havia muntat entre vianants i flors, va decidir que allò era feina dels jardiners. Però quan els jardiners van arribar van decidir que allò era feina de la polícia. Al no posar-se d’acord la discussió va pujar de to fins arribar les mans.
El fet, com us podeu imaginar, excepcional i mai vist, va arribar fins a l’alcaldessa que corrents pel carrer, sense cotxe oficial i amb el seu vestit jaqueta es va arribar fins el carrer on la baralla havia anat pujant encara més de to i unes ortigues d’un descampat del costat es van posar a favor dels jardiners.

- Prou!!!! – crida amb totes les seves forces l’alcaldessa.

Tothom va parar, roses, ortigues, cactus, nois, policies, vianants, jardiners,... La Teresa, mig afogada i molt esgarrapada. Va agafar el que quedava de la rosa vermella, es va adreçar a l’alcaldessa per donar-li i li va dir.

- Té, mala puta, ja no t’estimo.