A la ciutat dita gran, el barri on vivia actualment era conegut com a vell. No estava ordenat, ni tampoc calia, no estava net, ni tampoc calia, no hi havia gaires flors, ni tampoc calia, però hi havia vida, això sí que calia. Vivia en un petit estudi al 5 pis que s’hi arribava per unes escales estretes i de difícil agafar-hi el compàs, però era molt lluminós i això per mi és important. Quan sortia al carrer la meitat de les botigues estaven tancades i pintades amb graffitis de tota mena, no m’importava, creia que era una expressió artística efímera prou interessant.
Però en el carrer hi havia una botigueta molt petita que sempre m’havia atret perquè dins hi venien de tot... ah! I el que és més important en aquell barri hi vivien forces gitanos... i la botiga era d’un gitano que feia temps s’havia dedicat a la màgia. El coneixia bé i era un bona home que sovint m’explicava històries inverosímils com la que explicava que un dia havia trobat una noia que li demanava comprar grans dosis de paciència. Ja en tenia d’això però no era lo més normal del món que li demanessin, normalment la gent volia venjança, silenci, pòcimes d’amor, bona sort... però feia temps que ningú li demanava paciència. Se’n recorda perfectament perquè aquell dia pel matí la seva filla havia arribat a la botiga per dir-li que se n’anava amb un “paio” a voltar per Sud Amèrica i es van discutir durant una bona estona, sense poder-la convèncer-la... i el mínim que havia aconseguit era poder conèixer el noi i que vingués a sopar un dia a casa. “hauré d’amagar la calavera del meu besavi, l’amulet de dents de difunts del Nil que tant li havia costat aconseguir...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada