Un tros de plata

L’Eva es trobava dempeus a la taula amb un tros de roca bastant irregular a la seva mà esquerra, en aquell moment, la roca, la tenia alçada per damunt del seu cap en senyal de triomf davant tota la seva família que astorada no es podia creure com una nena de ja 12 anys podia fer allò.
De la pedra hi sobresortia un lluïssor molt blanca i metàl•lica en una punta, la resta era d’un color marró pàl•lid que no és per desmerèixer el color marró pàl•lid però passava totalment desapercebut a la vista de tothom.
- Però nena que hi fas enfilada aquí i que hi duus a la mà. (li comenta la mare fent-se enrere amb la cadira).
- Vols fer el favor de baixar d’aquí!! Ja ets una mica gran per fer aquestes coses. (Li comenta el pare tot aixecant-se i alhora movent el dit índex de la ma dreta en senyal d’avís).
L’Eva mai havia entès perquè la gent per renyar fa servir el dit índex o posa la ma plana tot movent-la. No seria molt millor un bon llengot, sempre es preguntava, de passada també seria més divertit. Només el seu germà sabia que hi feia allà dreta damunt la taula fent la dansa de la victòria.

Una setmana abans, un soroll a la nit havia despertat l’Eva, era un soroll com la d’algú que no vol fer soroll però inesperadament s’entrebanca. Al sortir a fora el passadís va poder veure com el seu germà, de la mateixa edat perquè va tenir la mala sort que “aquell” naixés quinze minuts abans, intentava sortir de l’habitació i anar a no sé on. La seva primera reacció fou cridar-lo o espantar-lo però va decidir seguir-lo amb molt de silenci. No va ser pas cap gran aventura perquè el que pensava que seria un llarg viatge va resultar ser-ho, només, fins a el safareig que tenien vora la cuina. Però ella sí que no volia fer soroll i no en feia! no com el burro del seu germà. Quieta en un racó va veure com s’ajupia i desembolicava un drap molt vell amb una espècie de carta i tot de pedres dins.
- Joan que fas? – va dir deixant-se dur per la seva curiositat.

L’esglai que va tenir en Joan en aquell moment va ser monumental, encara que mai, mai! en Joan reconeixerà per més que l’Eva li demani que, en aquell moment, ell es va espantar.
- Osti! No hauries de dormir tu?
- I tu?
- Ahir vaig trobar això enterrat en el solar d’aquí davant abans que arribés tard a casa i la mare em castigués sense poder mirar la tele. Amb tot aquest enrenou no vaig poder veure bé que carai hi havia i ara he vingut a mirar-lo.

El que hi havia dins eren quatre roques amb incrustacions de un metall blanc i de lluïssor metàl•lica. Dins també hi havia un paper que deia:

Plata d’amèrica. La plata a diferència de l’or és molt més dura i si bé l’or està sota la influència del sol, la plata de la lluna. Heu de buscar el tros de roca que falta i en una nit de lluna plena els raigs de llum faran que qui l’hagi trobat se li compleixi el primer desig de la seva vida.
La plata, mineral noble i enemic de les criatures de la nit se ha utilitzat des de fa més de 4.000 anys per l’home. Aquesta, que espero que tingueu la sort de tenir a les mans és la primera que es va extreure d’Amèrica i el cabdill asteca Tezozomoc la va beneir per ser la primera. Però aquesta benedicció duia també una maledicció a la resta de la plata que s'extreiés a Amèrica perquè duria la cobdícia a Europa, i això a la llarga seria la font de tots els mals.
Moltes d’aquestes paraules no sabien ben bé que volien dir, però el que si que es pot assegurar és que l’Eva i en Joan observaven amb cara de badocs les roques. Podien veure com la plata feia unes làmines primes sobreposades una damunt de l’altra.

L’endemà emocionats tots dos, com fa molt de temps que no ho estaven, anaren ràpidament al solar abandonat on en Joan havia trobat el seu tresor, tal com li agrada dir ell. La plata sovint anava associada al sofre i provenia del llatí argentum que volia dir lluïssor blanca, és un metall dúctil, mal•leable, tou i brillant, tot això havien llegit l’Eva i en Joan apassionadament aquest migdia a l’escola.
Entre les runes aquell dia no van trobar res interessant, un tros de llauna de cocacola que el brillar entre la runa va fer esglaiar en Joan, una sabata vella, tres bosses de plàstic i un rodamón que s’havia aturat a demanar-los-hi que hi feien allà. Ells amb tota l'amabilitat del món, finalment, el van poder distreure i foragitar donant-li cadascú el seu entrepà, no fos cas que els hi fes la competència. Uns vianants més tard, uns carrers més enllà, comentaven que li devia passar a aquell home mentre cridava en veu alta que s’havia trobat dos angelets a la terra... I així cada dia. Dia rere dia. Sense èxit. Fins que una setmana més tard, ja enduts per una baixada d’ànims, en Joan va decidir que seria millor anar a mirar la tele i l’Eva asseguda damunt d'un piló de runes mirava amb cert desànim un altre piló de runes que tenia just al davant. Aquell dia era núvol però en aquell moment uns raigs de sol van omplir tot el solar abandonat i una lluïssor va esclatar davant l'Eva, era petita però la sensació que li va fer a ella en aquell moment i sempre ho explicarà així fou que va omplir tota la ciutat de llum.

Corrent, pujà d’una revolada a l’acera i de l'acera a el pis que tenien els seus pares llogats i que anys més tard després d’estalviar no sense molts sacrificis (masses segons el pare de l’Eva i en Joan) deixarien per una casa a la muntanya per anar a fer de pagesos (però això ja és una altra història), la qüestió és que l'Eva entrà per la porta d'una revolada i un cop dins el menjador s’enfilà a la taula en senyal de victòria.

Aquell mes en Joan i l’Eva van aprovar amb nota un control sobre metalls que la nostra societat utilitzem i, respecte, a complir-se el seu primer desig per haver trobat el primer fragment de plat extret a amèrica. L'Eva n’estava segura que sí que s’havia complert mentre jugava amb el seu germà i des d’aquell esdeveniment amic inseparable d’aventures.