Ell feia pocs dies havia estat en un estat de xoc absolut… no entenia perquè li havia comentat allò. Ni que carai li havia fet perquè el maltractés d’aquella manera, el que és segur és que si ara era allà assegut vora l’oceà contemplant com fosquejava després de fer-se clar fa escassament tres hores, envoltat de neu i gel i fent molt de fred, és perquè aquelles paraules encara li ressonaven al cap. Paraules dures com mai havia sentit i que havien provocat que necessités aïllar-se per tal de poder relativitzar-les i Grenlàndia li havia semblant una bona solució...
Mentre, allà assegut esperava l’aurora boreal que ahir no havia pogut veure i mentre esperava, tot i el fred, el cap li donava voltes “perquè ella no havia volgut anar a jugar al minigolf amb ell?!” i es capficava en les seves contestes repetides i injustes, que no hi volia anar-hi perquè no li motivava anar-hi amb ell, que ja hi aniria amb un altre... no ho entenia.
Però l’aurora l’ajudaria a dissipar dubtes i fer-se més valent, n’estava segur! Li agradava estar allà malgrat el fred, la neu, la foscor que deixava entreveure un cel clar i uns estels molt lluminosos... i a més, no hi havia minigolfs per no tentar-lo en els records. En aquell moment de l’horitzó unes llums de color verd es posaren a dansar com fantasmes de serps. Tot record o mal record del passat se li va oblidar, l’aurora el tenia pres en aquella roca. Si va estar més d’una hora fins que la hipnotització va desaparèixer i llavors calmadament es va aixecar i va entendre per fi que a ell tampoc li agradava jugar el minigolf però que allò tampoc era l’important de tot plegat...
I que n’estava de content de ser allà per haver pogut veure una aurora boreal, la resta no tenia cap importància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada